Sergi Mas: el pou sense fons

Si algú es pensava que Sergi Mas (1930) ja ho havia dit tot no podia anar més errat. Erradíssim. No només no és així sinó que el gruix de la seva obra etnogràfica —una faceta que va estrenar fa un decenni amb El moble a Andorra, monumental— anirà veient la llum els pròxims mesos: primer de tot, Aspectes de l’art popular d’Andorra, que apareixerà per Sant Jordi... si prospera la iniciativa de micromecenatge engegada ahir —punxin a www.verkami.com/projects/14178-aspectes-de-lart-popular-dandorra—. I prosperarà, no en tinguin cap dubte, perquè en menys de 24 hores ja havia recaptat la tercera part dels 2.500 euros que cal recollir abans del 21 de març. Bufar i fer ampolles, així que millor afanyar-s’hi si no se’n volen quedar amb les ganes.

El seguiran dos volums més: un sobre l’art de decorar la fusta a punta de ganivet —l’art de musicar, quina sensacional paraula, heretat dels pastors d’abans i de què ell mateix és un dels últims mestres— i un altre sobre el pa. El de menjar, sí: el nostre home d’avui n’ha reunit un miler llarg de totes les formes, colors, olors i procedències, i abans de cruspir-se’ls els va retratar amb el detall acostumat; això, juntament amb els estris tradicionals del forner, constitueix el moll de l’ós d’aquesta mena d’estupenda i suculenta enciclopèdia del pa, i tot plegat —art popular, caixes musicades i pa— haurà de fer-nos replantejar quin és el Sergi Mas primordial: el tallista, el gravador... o l’etnògraf.

Però tornem als Aspectes..., que repassen la vida quotidiana i els oficis previs a la industrialització —posem que fins a mitjans segle XX— en aquest racó de món nostre i rodalia a través del miler d’objectes i eines que conformen la col·lecció particular de l’artista. Els va començar a recollir, més aviat rescatar, tot just arribat al país, a mitjans anys 50, i mogut pel “pressentiment” —diu— que aquell era un món que desapareixia sense remei: “Era el moment que el Duralex estava substituint la terrissa a totes les cuines, i que el butà i l’electricitat acabaven de jubilar les llars de foc; tot allò feia nosa, sobrava.” Teixidors, paraires, terrissaires, ferrers, fusters, picapedrers, esclopers, segadors, cistellers, basters, calderers, estanyers... Oficis que la majoria dels lectors coneixem com a molt per referències però que van constituir com qui diu fins abans d’ahir —fa poc més de mig segle— la base de l’economia local i que han deixat com a llegat una munió d’eines —fornal, mall, enclusa, martell, falç, dalla, forca, eixola, destral— i d’objectes —jous, lloses, culleres, forquilles, salers, llànties, tupins, gallarets— que Mas va anar salvant de la desaparició perquè, recorda, “la gent es volia treure totes aquelles andròmines de sobre, per velles, per inútils o perquè els recordaven la vida humilíssima que havien portat fins feia quatre dies: o bé ho llançaven a les escombraries o s’ho venien per quatre rals”.

Sosté Sergi Mas —comprendran que a un home com ell no el podem anomenar només pel cognom— que tots aquests humils objectes constitueixen l’origen de l’art tal com l’entenem avui. Uns estris fets a mà, concebuts i creats sempre amb una finalitat concreta, molt abans que sorgís la molt contemporània idea de l’art per l’art, desproveït de qualsevol cotilla utilitària: “L’art actual ve d’aquí, encara que no en siguem conscients ni nosaltres ni molt menys el ferrer de fa dos segles que se n’hauria rigut si li ha­guéssim dit que era artista.” Però, ¿ho era? “I tant: tinc una planxa feta per un ferrer de Sant Julià, posem que a mitjans del XIX, decorada amb una fulla de llorer, totalment supèrflua per planxar; però aquell home va sentir la necessitat de cisellar-hi a mà aquell ornament: allò és art.” I que cal salvar de l’oblit perquè és l’exemple depuradíssim, final, de segles d’evolució: els que van caldre, diu, perquè la dalla adquirís un disseny, un pes i unes proporcions, exactes, perfectes”.

Com veuen, Sergi Mas és un pou sense fons. I això que avui no hem parlat —ho farem un dia, queden avisats— ni de la seva ingent i poc coneguda obra com a exlibrista, cartellista o il·lustrador de segells. El cas és que Aspectes... serà un volum profusament il·lustrat —120 dibuixos per a un volum de 140 pàgines— que es completarà amb l’evocació personal dels últims homes que van practicar uns oficis seculars: des del terrissaire Isidre Planes fins al ferrer Nicolau Bartumeu, “grandíssim artista” i avi de l’excap de Govern; del fuster Martí Foix, “l’últim fuster que ha fet anar el ribot”, als dos únics esclopers full time —un Duró i un Vila, que tenien parada a Ordino—, un Pintat baster, un altre Duró estanyer, el calderer Fougerat, l’últim de la seva estirp, i també el Muxellaire, “que t’agafava un tros de boix i en un moment et feia una gralla”. Es moren de ganes de tenir-lo a les mans, ¿oi? Doncs hauran d’esperar a Sant Jordi.