El Valira exposa una vintena d’obres del fons d’art de Crèdit Andorrà, amb l’edat d’or de la pintura catalana com a fil conductor.

Per les quatre exposicions precedents del Thyssen havien desfilat fins ara els grans mestres de la pintura occidental, des de Gauguin a Haring, passant per Renoir, Monet, Matisse, Rodin i Warhol. És cert que el director general de la col·lecció, i per desig exprés de la baronessa, sempre ens havia colat alguna píndola de l’edat d’or de la pintura catalana, posem que entre l’últim quart del XIX i la primera meitat del XX. Però ara fa un pas molt més enllà i hi consagra íntegrament el cinquè cicle expositiu del museu. Ho fa, a més, de la mà de Crèdit Andorrà, que ha reunit des del 1989 un fons d’art (dos centenars d’obres) que té precisament el punt fort en la pintura catalana d’aquest període i que per primera vegada n’ha cedit una porció considerable perquè sigui exposada de patac lluny de la planta noble de la seu de l’entitat. Així que el gruix de les obres de Talents amb denominació d’origen, que fins al 9 de gener es pot veure a l’antic hotel Valira, hi han arribat com qui diu tot xino-xano des de la Rotonda. Les altres cinc, fins a completar les 28 que integren la mostra, procedeixen de la col·lecció provada de la baronessa.

La pandèmia ha sigut paradoxalment el catalitzador d’aquesta feliç conjunció artística: hi havia una cinquena exposició lligada però la situació sanitària i el risc d’un segon confinament recomanava prudència, així que el Thyssen i Crèdit Andorrà, que ja anaven pels preliminars, van esprintar i en cinc mesos han aixecat Talents amb denominació d’origen. Una exposició de quilòmetre zero però que Guillermo Cervera, que l’ha comissariat a quatre mans amb Isabel Rodríguez, la conservadora del fons de Crèdit, insisteix que no ha fet cap concessió: “No és una mostra descafeïnada”. Home, si la teníem al costat de casa, rondinaran els més descreguts. Cert, però, quants de vostès s’havien pres la molèstia de visitar-la?  Doncs ara tenen tot un any per fer-ho.

Si hi ha hagut o no concessions i si Talents amb denominació d’origen resisteix la comparació amb les exposicions precedents ho comprovaran si repassen la nòmina d’autors que els pròxims dotze mesos s’hostatjaran al Valira, repartits de forma cronològica i en quatre constel·lacions (l’escola d’Olot, la Colla del Safrà, els Luministes de Sitges i Els Quatre Gats) que giren en òrbites més o menys excèntriques al voltant de l’escola de Belles arts de Barcelona, la Llotja, far de l’art català del tombant de segle XX fins i tot per als que se’n volien allunyar per alliberar-se de la cotilla acadèmica. 
D’acord, però, en què es concreta, tot això? Doncs en una oportunitat única per plantar-se davant de la canònica Gitana asseguda de Nonell, el Solana català, referència obligada a qualsevol repertori de pintura catalana. Però també, és clar, davant de Prats de Santa Coloma, un dels paisatges que Mir va pintar en les dues escapadetes andorranes dels primers anys 30. Menys conegut, i un repte per a l’observador, és el Paisatge nevat de Durancamps, sense data ni localització fefaent però que el comissari especula que podria tractar-se d’una perspectiva d’Incles. 

Entre els preferits de Guillermo Cervera hi ha Nenes a la claror d’un fanal, de l’escenògraf Lluís Graner, i Figura al bosc, de Masriera, per no parlar de Pati i figura de Rusiñol. Clar que sí. Però no es perdin Paisatge amb vaques i figures femenines, de Joaquim Vayreda i quintatessencia, és clar, de l’escola d’Olot, i en les dues joietes que amenacen de passar desapercebudes, Mar del Plata, de Meifrén –recordin el monumental Port de Barcelona de la primera exposició del Valira– i sobretot, sobretot, el retrat de Rusiñol que firma Opisso, un humil carbonet que encarna l’optimisme, el geni i la potència expansiva del millor modernisme català.

No ens enganyem: Talents amb denominació d’origen és una col·lecció de retrats i paisatges que entra pels ulls, dolça com un Sugus, apta per a tots els públics i ideal, per tant, per visitar en família. No és el que en diríem una aposta arriscada, ni planteja reptes formals o conceptuals que posin a prova la resiliència de l’espectador. Més aviat al contrari. Però tampoc ha sigut mai aquesta la vocació del Thyssen. En qualsevol cas, no li treu ni un gram d’excepcionalitat i sortiran del Valira –paraula!– amb el regust dolçament melangiós que deixa una comèdia de Woody Allen.

Per cert, ni rastre del Mata Mua: diu Guillermo Cervera que marxarà “aviat” cap a Madrid i que serà presentat de nou en públic quan estigui firmat el conveni amb el ministeri de Cultura espanyol. Abans d’un mes, assegura...