Hi ha tantes maneres de donar la mà a l’estiu com persones trepitgem la Terra. Per a qui escriu aquestes línies, una de les bones és el concert que el Festival de Música Antiga dels Pirineus (FeMAP) porta al llac d’Engolasters, cita que enguany s’ha salvat de la crema perquè el ministeri de Cultura ha decidit retirar el suport als dos o tres concerts més que solia portar per aquí l’esdeveniment. El FeMAP és una petita obra d’orfebreria que aixopluga concerts de molt petit format –i una música per descobrir: no es deixin espantar pel nom del festival– amb el patrimoni artístic, arquitectònic i els paratges naturals. Cal foragitar-lo, aquest cicle?
Callem, doncs, i anem al concert de dissabte al vespre (amb una vuitantena d’espectadors en alguns moments). Com dèiem, una petita joia el recital de Pasacalle, amb l’encisadora veu de la soprano Laura Martínez Boj i la interpretació festiva dels instrumentistes: Belisana Ruiz a la guitarra barroca, Carles Blanch a la tiorba i el percussionista Pere Olivé entre panderetes i castanyoles barroques, més petites i compactes que les que es fan servir avui, també més difícils de tocar. Al son de los arroyuelos (i el títol tan oportú va ser casual, va precisar la guitarrista) va oferir un recorregut per danses hispanes i italianes de les que es cantaven a peu de carrer o en corrales de comedia. Amb un fi de festa, El baxel està en la playa, sobre un text anònim, que va deixar més d’un cor saltant. Música popular que, prejudicis fora, segueix sonant propera. I sanadora per a cervells inflamats de tant reggaeton.