L’historiador i maquetista David Mas fon en viu a la parada del mercat de Santa Llúcia lauredià soldadets de plom vintage. Els motlles són rèpliques dels originals de la casa Schneider de principis del XX i el resultat són uns quants batallons de ‘poilus’, ‘boches’ i també d’hússars de la guerra francoprussiana.

Ahir era dia d’anar a la guerra. A la francoprussiana del 1870, quan el canceller Bismarck va liquidar les ànsies imperials de Napoleó III, i ja que hi érem, també a la Gran Guerra, la del 1914. I tot, de la mà de David Mas, que aquests dies afegeix al barret d’historiador un altre de més suculent encara: el de maquetista amb un toc vintage, de seguida ho veuran. De fet, li coneixíem l’afició a construir diorames bèl·lics, anys enrere en va exposar alguns d’espectaculars al Centre de Congressos lauredià. Però coincidint amb la fira de Santa Llúcia aquest cap de setmana llarg –encara hi són a temps, avui s’acaba– ha plantat a la plaça de la Germandat una paradeta que més aviat és un taller i on ensenya per primera vegada en públic la més oculta de les seves singulars dèries: els soldats de plom a l’antiga.

Tampoc n’hi ha per tant, es dirà el lector, se’n poden comprar a la botiga d’antiguitats de confiança o a ebay, i llestos. És una opció, és clar que sí. Però no la de Mas. Diguem que la llumeneta se li va encendre ara fa mig segle, quan un amic del seu pare, el gran Sergi, li va prestar uns motlles originals de principis de segle XX. Només calia trobar uns lingots de plom amb aliatge d’estany –fàcil, oi?–, fondre el metall en un humil forn de campanya i abocar el líquid al motlle. I un cop refredat, dos o tres minuts, així de ràpid, separar-ne les dues cares, retallar-ne la rebava i llestos: emergia del motlle un sofert poilu, el clàssic soldat d’infanteria francès de la I Guerra Mundial, o un formidable boche tocat amb l’inconfusible pickelhaube, el pintoresc casc acabat en punta de la infanteria prussiana, glups.

Tot el procés s’allargava posem que deu minuts, com a molt. Així que en un parell de tardes en va fer prou per enrolar un parell de batallons. Pintar-los ja són figues d’un altre paner: de fet, diu, és la feina més delicada, i també la que requereix més habilitat, a part de paciència. El cas és que això va ser fa quatre decennis llargs, i la història es va acabar aquí perquè, és clar, els motlles els va haver de tornar al seu propietari. Fins que a finals dels 90 va comprovar que no era l’únic friqui dels soldats de plom. De fet, n’hi havia prou com perquè sorgís una mena de revival que va consistir a comercialitzar rèpliques exactes dels motlles d’època, i a Mas li va faltar temps per adquirir-ne de la guerra francoprussiana i de la I Guerra Mundial.

El resultat, ja s’ha dit, l’exposa aquests dies a la fira de Santa Llúcia i si s’ho fan venir bé és fàcil que l’entabanin perquè el fabriqui in situ el seu soldadet. N’hi ha per triar: des de cuirassers francesos, hússars, dragons, ulans i fins i tot la guàrdia imperial de Napoleó III fins a una banda de música i oficials d’artilleria de l’exèrcit prussià muntats a cavall. Si el lector no té posem que cent anys o més, o no ha visitat mai el museu del joguet de Figueres és probable que no hagi tingut mai tan a la vora un soldadet com els que devien fascinar els nostres padrins. És emocionant.

El cas, explica, és que el revival va durar poc, i que avui només en queda la diguem-ne ressaca, perquè els xavals joves que s’aficionen al maquetisme bèl·lic prefereixen el warhammer. A ell l’atreu el que té d’artesanal construir-se un mateix els seus exèrcits i entretenir-se com ho feien fa un segle. O dos, perquè els soldadets de plom van néixer a finals del XVIII, primer com un joc per als fills de la burgesia, fins que es va anar estenent a totes les classes socials. La gràcia, diu, consistia a fabricar-se els soldats amb els motlles que incloïa el joc. I sense manies per la toxicitat del plom. Avui, de fet, s’utilitza un aliatge innocu i en cas que s’opti pel plom original s’hi aplica una capa de pintura especial per evitar el contacte directe amb el metall.

Tot va anar bé fins que va aparèixer el plàstic, que va matar aquells exèrcits que semblaven indestructibles. Una llàstima, sí, però només a mitges, perquè aquí comença una altra història que culmina amb els sobres sorpresa d’Airfix, els bons, els originals, i de Monta-plex, la còpia espanyola, barateta i, per tant, apta per a les nostres buxaques. Si van ser nens els anys 60 i 70 del segle passat, sabran de què els parlem. I si no, no s'hi amoïnin, és probable que David Mas, que en conserva casualment una petita col·lecció, ens en parli aquí mateix un dia d’aquests.