Àlvar Valls arrasa a les xarxes amb ‘La cançó dels pronoms febles’, poema del 1968 musicat amb aires kumbaiàs per una família de Sabadell.

Els phrasal verbs, les declinacions llatines i els pronoms febles. Vet aquí tres clàssics de la tortura escolar. Com a mínim per als que vam cursar l’EGB, perquè el llatí sembla haver passat avui a millor vida. Però persisteixen els pronoms febles, que sembla que ja eren una tortura el 1968, quan l’aleshores joveníssim Àlvar Valls –tenia 21 anys– els va escriure una cançó, recollida immediatament al poemari El carro de la brossa i que mig segle després, ves per on, arrasa a les xarxes gràcies a la música que li han posat els Macià. Aquesta benintencionada i multitudinària família de Sabadell en va penjar el dia de Reis al YouTube un vídeo que ja supera les 30.000 visites. Ells s’ho fan tot: melodia enganxosa i kumbaià, arranjaments d’eficàcia provada i producció domèstica però amb aires pro. Toquen la guitarra i també canten.

Diran que amb 30.000 visites potser no n’hi ha per tant, ara que el Rubius i companyia s’enfilen per sobre del milió, i dels dos milions si cal. Però és que estem parlant de pronoms febles. Pronoms febles! Valls en va ser el primer sorprès, perquè els Macià són bona gent però no li van demanar permís per apropiar-se de la lletra. Ni cal, diu, perquè ell és així. Però potser hauria sigut un detall: “Diria que se n’ha parlat més a les xarxes que dels seus dos últims llibres.” Probablement. I perquè es facin una idea del que estem parlant, aquí van els dos primers versos, “Emporta-te-me-l’en, trieu-me-li-ho,/ se me les hi posa i jo les hi trec”. Tota una proesa lingüística amb cinc pronoms febles seguits, i ben posats. Explica l’autor que la tirallonga la va sentir en viu d’un padrí de Setcases. “Hi havíem anat amb el meu professor de català. Eduard Artells. En una mena de taverna hi havia unes eines, i va l’home i deixa anar aquest reguitzell de pronoms, amb aquest me possessiu i carinyós. Em va emocionar, i així arrenca la cançó”.

Adverteix Valls que va néixer amb una clara vocació didàctica, que el 1971 ja es va publicar –encara sense música– en un volum titulat Cantem a l’escola, i que ara fa dos anys el mestre Esteve Duran en va fer una versió per ser tocada... amb tenora! Desconeixia fins fa una setmana el llibre Faci’ls fàcils, on sembla que el lingüista i professor Jaume Macià, el patriarca de la família, va publicar per primera vegada la partitura que ara arrasa, i tot i que es mostra escèptic sobre la supervivència dels pronoms febles –“ja en pots saber la teoria, que a la pràctica surt el que surt: si no ho has mamat a casa, és dificilíssim utilitzar-los amb propietat”– adverteix que estem parlant del moll de l’os de la llengua, d’un dels trets autènticament diferencials del català. “A diferència dels diacrítics, que són una pura convenció ortogràfica, els pronoms formen part del nucli de la llengua. Per això cal conservar-los.”

El punt volat de la ela geminada serà “el pròxim a caure”, augura

Una conversa amb Àlvar Valls sempre té una suculenta deriva lingüística. No oblidin que ell i Roser Carol van ser els correctors de l’última (i polèmica) gramàtica de l’IEC publicada el 2016, que admet l’hora castellana en determinats àmbits i sanciona la reducció a catorze del nombre de diacrítics, que fins aleshores eren 150. Doncs bé, a part de dir prevaricadors als lingüistes que s’entesten a desobeir el dictat de la Filològica, com els de Vilaweb –“i això, independentment de la meva opinió personal al respecte, però qui desobeeix conscientment el que diu la norma és exactament un prevaricador”– augura que als diacrítics li seguirà el punt volat de la geminada. Caurà abans o després, intueix, entre d’altres motius perquè el mateix Fabra ja va deixar dit que era “provisional”. I com quedaria? Com una ll que es pronunciaria  a la italiana. Ja ho veurem.