Vicenç Llorca: "Un llibre com el meu t'està dient 'enrotlla't, pren el teu temps'"

'La llum mirada': poesia compromesa? És possible?
En certa manera sí, perquè la poesia tot i que per les seves característiques crea un àmbit molt potent en ell mateix, també es relaciona amb la seva època i pot tenir una incidència històrica. Ha estat així a vegades, s'ha situat molt al centre. Jo intento fer una poesia que transmeti emocions i reivindicar una poesia cívica, que tracti aspectes del nostre dia a dia, que preocupen.

A l'art li podem afegir un discurs, però hi ha una intenció del poeta.
Una de les grandeses de l'art és que l'hi podem afegir interpretacions. Als clàssics però també a una obra contemporània, que es pot llegir des de diferents punts de vista. Això és el que fa inexhaurible la literatura. L'autor té una intencionalitat, és clar; una altra cosa és que es projecti. Durant el procés de creació vas també a la recerca. La llum mirada és un procés de depuració de quatre anys donant voltes a uns temes fins que assoleix l'estructura final.

Quins temes li preocupen al Llorca poeta?
Sóc un poeta vitalista i m'agrada la vida, incidir-hi, a través de la paraula poètica. A La llum mirada es planteja un intent d'expressar un sentiment de confusió davant la vida, buscar en la paraula com fars en la nit que ajudin a caminar.

Un llibre en tres parts.
Sí, una mirada a la natura, el nostre jo més ecologista, més compromès amb la natura; la vinculació amb l'art, especialment amb la poesia, i aquí faig uns homenatges a poetes com Jordi Sarsanedas, Màrius Sampere o Salvador Espriu. El primer, quan diu allò de "i baixem al carrer", que va ser un vers cèlebre a la poesia dels seixanta, em dóna el títol de la tercera part, que recupera la idea del compromís cívic, de mirar al nostre voltant, a les guerres, migracions... tots aquests fenòmens que ens estan afectant.

Incertesa, deia.
És una època particularment incerta, sí, i així apareix: "la incertesa defineix el cor de la humanitat". Cada part va introduïda per un himne que es diu Himne de la confusió, tres poemes llargs que estan dedicats al meu fill, que acaba de fer els divuit anys. La idea és establir un diàleg amb la generació més jove sobre aquest món. De pas, és un homenatge a Rudyard Kipling...

... també s'adreça al seu fill.
En aquell poema meravellós, If, on li transmet la seva visió del món. Ell, des d'una perspectiva històrica. Jo, des d'aquesta confusió i incertesa.

Abordar-ho des de la poesia o des de la filosofia, on a vegades els lectors ens perdem per tants revolts?
Bé, la filosofia té un llenguatge i una manera d'actuar de cara a la realitat, i la poesia en té una altra. La poesia té l'avantatge que agafa tant l'aspecte racional com l'irracional del llenguatge i ens col·loca en una via de coneixement profund molt interessant. La paraula poètica, gràcies a la metàfora, ens permet fer associacions de sentiments d'idees... sempre des d'una perspectiva subjectiva, interior, és clar, perquè no vol més que expressar a partir de la individualitat allò que sents, allò que veus, i compartir-ho amb els altres.

Entesos.
Si us hi fixeu, quan parlem de textos antics anem cap a la poesia, perquè havia necessitat de parlar de la condició humana i des d'una condició de l'eternitat. Per això la poesia perdura tant quan és profunda. Perdura durant segles perquè arriba al cor de la conducta humana, del que sentim.

Dues disciplines bandejades als temps que corren.
Oi tant! La poesia dins del sistema literari és el gènere minoritari absolutament, tot i que em direu que hi ha molts recitals... Sí, sí, sí, però susciten més interès altres gèneres, actualment. La filosofia no està, no, al cor del pensament del dia a dia. Les reivindico, ambdues, com eines per enfrontar-se a aquest món d'informacions falses, d'intel·ligència artificial, etcètera. Són maneres de tenir capacitat crítica, de mirar per nosaltres mateixos, d'emocionar-nos i expressar.

Tampoc és que la reflexió estigui massa de moda: pim-pam i no t'enrotllis.
Sí, és pim-pam no t'enrotllis. Davant d'això jo crec que un llibre com el meu et diu "sí, enrotlla't, pren-te el teu temps, gaudeix dels teus ulls", perquè no hi haurà una pantalla millor que els teus ulls. Tenim unes pantalles molt bones, sí, espectaculars, i no hi estic en contra de les coses bones que tenim, però no renunciïs a la grandesa de la literatura, de la filosofia. Tots som fills del nostre temps, però posem una miqueta de mirada cap amunt, cap a la teva capacitat de captar les coses més enllà de la immediatesa, les coses que perduren. Des de l'emoció, la poesia és emoció.

Ara, poeta; ara novel·lista.
Vaig començar a escriure ben d'hora, als 14 anys ja m'hi poso. Però decideixo en un moment dedicar-me més a la poesia, buscant el meu món. Als quaranta vaig fer la primera novel·la. Ho visc amb molta alegria, perquè és un camí per a la meva obra: amb la poesia no pots arribar a certa gent, però per a mi és un motor. He trobat l'equilibri.

'Simfonia de tardor' té aquestes contrades d'escenari.
Com sabeu passa entre Andorra i Organyà. Volia crear un personatge, músic al qual volia desubicar del seu propi territori. I què millor que aquí, on biogràficament estic vinculat des de fa molts anys? Faig el meu homenatge a través del personatge al ser pirinenc i ser universal. A tota la meva poesia hi ha moltes referències, perquè el Pirineu és una de les meves pedreres, una font d'imatges. Me l'estimo molt i sempre és present a l'obra. A La llum mirada hi apareix el Segre.

Expliquem als lectors la connexió del Pirineu amb Vicenç Llorca.
Sí. A través del meu sogre, que és d'Organyà. Sempre hem mantingut el contacte constant amb la casa i hem fet estades, tot i mai no haver viscut. És la meva segona pàtria. És una alegria si puc aportar alguna cosa a la cultura pirinenca.

Les lletres pirinenques?
Al llarg dels anys he vist com evolucionava. Crec que és molt més rica del que la gent es pensa, plena d'autors interessants, i en aquest moment estem en un moment bastant bo d'autors del Pirineu. La fira del llibre ha aconseguit consolidar-se, per posar un exemple que tinc al costat de casa. És un element de vida literària molt interessant. A banda del Pirineu com a tema literari.

La perifèria ha desaparegut.
S'ha superat ja aquest aspecte que si no estaves a la metròpoli eres perifèric. Amb tema pirinenc hi ha autors que han reeixit al màxim nivell. A banda, observem com el Pirineu ha anat creant la seva centralitat, punts forts com la fira del llibre, o aquestes llibreries, la bona edició... I que l'autor pensa el local en universal. Organyà no és Nova York, però s'ha de ser autèntic.

Tots llegim novel·la sueca i qui ha anat a Malmö? La reflexió és d'Albert Villaró.
És clar. Un gènere triomfa des d'un lloc tan apartat, fa fortuna, s'universalitza. Pot passar al Pirineu. Però l'important és tenir autors d'alta qualitat, encara que no sigui necessàriament de temàtica pirinenca. Fins i tot sense ser d'aquí, com jo.

Segur que l'han adoptat.
Sí, sí, una mica sí.