Víctor Soto, el pare d’Ian i Pol, demà no podrà aplaudir, o si ho fa ho haurà de fer d’amagat perquè els seus dos nens més grans –en té un altre de més petit– s’enfronten entre si per primera vegada en un partit de Primera Nacional espanyola entre La Salle Bonanova, que lluita per la permanència, i el Sant Esteve Sesrovires, que aspira a classificar-se per disputar la promoció d’ascens a Divisió d’Honor. Ian i Pol viuen junts a Barcelona i, normalment, només es veuen a l’hora de sopar. Dissabte, sigui quin sigui el resultat, potser només es veuran les cares a la pista. “Somriuré bastant demà perquè serà un partit molt maco. El meu pare, qui animarà? Deixem-ho amb un... hi anirà amb la família.” Ian Soto és porter. Té 23 anys i després d’acabar el grau d’educació física està realitzant un màster en educació. Aquesta temporada no està jugant gaire. Només sis partits. La seva feina a la botiga de l’FC Barcelona i els seus estudis li prenen molt de temps. “El meu entrenador sap que jugo contra el meu germà i de fet tota la setmana em diu: ‘Soto contra Soto.’ El partit el guanyo jo, claríssim, i després ja el faré enrabiar.” No sap si el seu pare assistirà al partit, però no té cap dubte que el seguirà des d’on sigui. Pensa a ser professional? “Seria tot un puntazo arribar-hi.”
Mentrestant, Pol és un jove jugador defensiu de només 19 anys. Estudia arquitectura. Quasi res. Milita a La Salle Bonanova i farà un mes i mig que compagina el primer equip amb el segon. “Si li marco ho celebraré? És clar que sí. Potser tinc opció de marcar-li de penal, però hi ha un problema, ell em coneix bastant bé i sap que sempre els tiro cap a l’esquerra.” Només fa un any que Pol va arribar a Barcelona. “Qui animarà, el meu pare? Si es decanta per algú hi haurà problemes a casa. Qui guanyarà? Jo vull que guanyi La Salle, és clar, però passem per un mal moment. Serà difícil.” Pol no treballa ni tampoc pensa en el professionalisme de l’esport que tant l’apassiona. “He somiat de viure de l’handbol, però tinc clar que per si de cas he d’estudiar, perquè no se sap si un ho aconseguirà o no. A casa sempre ens ho han dit, que primer els estudis i després la resta.”
Soto Morgade contra Soto Morgade. El millor seria un empat i ningú s’enfadarà amb ningú, però l’esport sempre està ple d’històries capricioses com aquesta. Que ningú d’ells miri cap al pare.