Llicenciada en Belles Arts, el seu àmbit d’estudi se centra des de fa anys en les cultures orientals. Maria Eugènia Manrique passarà pel cicle Geografies el dia 11, amb xerrada i taller de cal·ligrafia xinesa


Cal·ligrafia xinesa. 
Fer un taller breu sense una explicació prèvia de l’origen, la història, de la cal·ligrafia xinesa, em va semblar delicat. Jo porto vint anys estudiant-la, la respecto moltíssim, i molta de la informació que ens arriba de la cultura oriental actualment és simplement una mena de moda. 

Es diria, sí. 
Tinc les meves reserves respecte d’adoptar una cultura, un art, i a sobre tan distant dels nostres, i a sobre volem donar-li la nostra empremta occidental, fer-la contemporània a nosaltres. Podria ser vàlid, però necessitem com a mínim una idea d’on ve. 

Mostrar-ne un respecte. 
Efectivament. Per això vaig proposar de fer la xerrada prèvia al taller, a la qual pot venir gent que faci o no el taller, penso jo. Però voldria parlar de l’origen, de la història i de l’actualitat de la cal·ligrafia xinesa. 

Fem un petit traç, doncs. 
La cal·ligrafia xinesa no és la més antiga del món com a forma d’escriptura, però és l’única que s’ha mantingut sense sistematitzar-se en un alfabet fonètic. Ja això ho redueix moltíssim, a codis, a símbols, que són les nostres lletres. Jo tinc un diccionari de caràcters xinesos que n’inclou més de sis mil. 

Déu n’hi do!
I el meu diccionari és diguem-ne que normalet, n’hi ha moltíssims més. És una riquesa immensa que es manté. Als anys cinquanta van simplificar alguns caràcters. Si busqueu al traductor de Google, per exemple, veureu que apareix l’opció de xinès tradicional i xinès simplificat. 

Es diu: em sona a xinès. 
L’escriptura es va simplificar perquè alguns caràcters tenien fins a trenta traços. Els joves xinesos d’avui en dia, en molts casos no coneixen els tradicionals. 

Comprensible. 
He de dir que hi ha una diferència entre escriptura i cal·ligrafia i a la Xina està molt marcada. Per a nosaltres també, si busques en un diccionari et dirà que cal·ligrafia és l’art de fer lletres belles. Però l’art de la cal·ligrafia xinesa fins i tot transcendeix el significat de la paraula escrita. Existeixen diferents estils, del regular al molt  cursiu, segons vulguis comunicar –nosaltres ho fem amb lletra d’impremta– o expressar un sentiment, per exemple, que aquí potser posaríem en cursiva. 

Entesos. En la cal·ligrafia xinesa que es fa amb pinzell –l’escriptura es fa amb bolígraf– no s’estudien els caràcters simplificats, sinó els tradicionals. Perquè ho fas per escriure poemes, textos sagrats o algun aforisme, igual que l’utilitza el pintor per exemple per signar l’obra. Aleshores, la cal·ligrafia esdevé art i aporta força a la paraula. 

És maco aquest pensament. 
La paraula escrita té més força que el seu significat. A Occident comencem a parlar sobre l’energia que tenen determinades paraules, positiva o negativa. La paraula escrita en xinès té aquesta força. A les cases poden tenir obres de cal·ligrafia exposades, la situen en un lloc més important que la pintura. 

Interessant. 
De fet, a vegades ni tan sols s’entén ben bé què hi ha escrit: no importa, perquè hi ha expressió i no cal comunicació. L’expressió neix del cor i potser que la persona que la veu no l’entén, però la sent, sent la força que hi ha plasmada, l’energia, la vibració. 

No ens havíem parat a pensar-ho. 
Un dia vaig veure una dona fent la foto d’una peça en una exposició. “Jo no sé què hi diu, però em commou”, em va dir.  

També ha commogut certs artistes occidentals. 
Va impactar molt en Tàpies, en els formalistes. Ara estan fent, per exemple, una exposició que es titula Tàpies i el zen, precisament. Ell s’hi va interessar moltíssim pels traços, per a nosaltres és art abstracte i, en molts casos, per als mateixos xinesos també. 

Apassionant. 
Diu Voltaire que l’escriptura és la pintura de la veu. Aquesta frase per a mi resumeix què és la cal·ligrafia.