Els amics i coneguts sabeu que, els darrers anys, quan un de nosaltres (la Pilar i un servidor) apareix en un acte públic, l’altre no és gaire lluny. Per voluntat pròpia, o obligats per les circumstàncies, anem sempre en parella, com si fóssim Bonnie&Clyde, Tom i Gerri o Fiter i Rossell. Rebre el premi Àgora Cultural de manera conjunta ens va fer molta il·lusió. Vam iniciar aquesta singladura un llunyà mes d’octubre de l’any 1984. Ens havíem conegut ballant a les festes del Roser i, què voleu, aquella nit a Ordino ens va marcar de manera indeleble: molta gent es pensa que vivim a la parròquia –a la qual cosa ha contribuït la tossuderia del Joan d’escriure novel·les sobre la família d’Areny-Plandolit– i hem entès sempre les manifestacions culturals com activitats festives que ens han de fer més feliços.
A partir d’aquella data, hem portat al món, a més d’un fill, algunes criatures literàries fruit d’una complicitat permanent. Quan el Joan havia de fer localitzacions per trobar escenaris per a les seves novel·les, hi viatjàvem tota la família. Si la Sumpta va morir a Puigcerdà en comptes de fer-ho a Ripoll –a aquestes alçades de la pel·lícula ja no fem un espòiler– va ser perquè la Pilar és una enamorada de la capital de la Cerdanya. En un altre moment, quan la Pilar va ampliar les seccions de la revista Ex-Libris Casa Bauró, el Joan es va oferir voluntari per escriure un article sobre Artur Osona. Per cert, la passió pels llibres antics i per les històries dels viatgers i els excursionistes que van descobrir (o inventar) Andorrà va acabar sent tan compartida que ja no sabem qui la va encomanar a qui.
Si quan el vent bufa de popa la cultura ens fa la vida més divertida i confortable, en els moments dels temporals i les galernes es converteix en una taula de salvació que ens permet sobreviure als naufragis. En aquest sentit, com també sabeu, nosaltres tenim una experiència llarga i dura perquè hem passat molts dies dels darrers anys a les consultes dels metges i les sales d’espera dels hospitals. Sense els llibres, sense la música, sense l’humor... no estaríem avui escrivint aquestes línies.
Gràcies, Roser Suñé, per les teves paraules de presentació. La nostra amistat es va forjar en experiències compartides per educar els joves d’una manera interessant i amena. Ara que lectura i plaer semblen termes contraposats, voldríem recordar que els romans feien servir el mateix mot ludus per designar l’escola i el joc. Una amistat que es va fer més estreta amb aquell projecte fantàstic i coral que va ser el col·lectiu Portella. Ens ho vam passar molt bé. Per cert, la Pilar agraeix als portellans l’empenta per publicar a la revista Portella els primers relats, amb els que va fer el salt a la ficció. El nostre fill, en canvi, recorda que quan ens reuníem tots plegats al menjador de casa per preparar els continguts de la revista, ell en fugia al crit: “Que venen els escriptors!”
Ens afegim a la demanda que la Meritxell Rabadà, presidenta de l’Esbart Valls del Nord, va fer a les institucions perquè donin suport a la cultura popular i a les associacions que de manera generosa la fan possible. Al nostre entendre la cultura només té sentit si és popular i si els beneficis que proporciona, ja siguin festius o balsàmics, arriben a tots els ciutadans del país.
[Aquest text el vam escriure amb la Pilar per al número 36 de la revista Àgora].