La setmana passada, en aquesta mateixa tribuna escrivia un article intitulat Jo no em quedaré a Vall Banc, que va tenir moltes reaccions. Malgrat que la majoria d’opinions van ser positives, també n’hi va haver de crítiques. I és precisament perquè valoro aquestes opinions i perquè sempre he pensat que l’autocrítica és un exercici saludable, que vull fer algunes matisacions. Així, l’article en qüestió en què lamentava la poca informació que rebien els clients de Vall Banc no anava adreçat al gran nucli de treballadors que fan possible que l’entitat tiri endavant, sinó als màxims directius de l’entitat, que són els responsables de posar els mitjans i els recursos perquè els seus empleats puguin oferir una atenció al client de qualitat (una característica aquesta en què es vol diferenciar el banc). Tal vegada no em vaig saber explicar prou bé. Entono el mea culpa. Dit això, ningú discuteix l’esforç que han fet els empleats –abans de BPA i ara de Vall Banc– per sortir de l’infern que ha estat aquest cas. Efectivament, han patit ells i les seves famílies, com també els clients i el mateix país. No cal que digui que em solidaritzo amb el patiment de totes aquestes persones. Però ho faig de la mateixa manera amb aquelles persones d’altres sectors econòmics que no tenen feina o que en tenen i amb prou feines poden arribar a final de mes, o amb aquells que no han tingut més remei que marxar d’Andorra. Expresso el meu agraïment a aquells que m’han fet arribar la seva opinió, i sobretot a aquells que ho han fet donant la cara. I per als que han utilitzat l’anonimat, ja en parlaré en un altre moment. Tot al seu temps.