El quatre d’abril passat, encara no vint minuts després de les onze del matí, arribava al correu electrònic dels diferents mitjans de comunicació una convocatòria de premsa del Govern per a aquell mateix dia a les cinc de la tarda. El cap de Govern, acompanyat pels titulars de les carteres de Presidència, Economia, Treball i Habitatge, Turisme i Comerç i Justícia i Interior havia de presentar les mesures que s’inclourien en la futura llei per al creixement sostenible i el dret a l’habitatge, un text amb el qual l’Executiu pretenia corregir les disfuncions del creixement econòmic i fer que aquest sigui sostenible i equilibrat. Un text també que calia acabar de polir amb els agents implicats i que havia d’estar a tràmit parlamentari en tres setmanes o a final de mes a tot estirar.
Doncs bé, passades quatre setmanes i ja en ple maig del text que havia de limitar la compra d’immobles per a no residents, incrementar el gravamen de l’ITP, prohibir de forma indefinida l’atorgament de noves llicències d’apartaments turístics i establir un sistema de caducitat per a les actuals i fins i tot obligar els propietaris dels pisos buits a cedir els seus immobles temporalment, entre d’altres iniciatives menys cridaneres, no se’n sap res de res.
Bé sí, si hem de fer cas a les manifestacions de la ministra Marsol a la jornada sobre habitatge organitzada per l’APBI, l’AGIA i la Fiabci, podria ser que el juliol vinent els textos que competeixen el seu ministeri estiguin ja “força avançats”. És a dir, que amb una mica de sort, potser entrarien a tràmit parlamentari després de l’estiu i ja sent molt afortunats es podrien aprovar a finals d’any.
En fi, cal anunciar determinades mesures nou mesos abans? A qui s’afavoreix? Què hi guanya el Govern? L’interès general en surt realment beneficiat? Com diu aquella dita, pensa malament i encertaràs.