Amb la nova Llei del català, volem que millori de veritat el nivell de català al país o n’estem imposant un de tan baix amb què les coses no canviaran de debò?

L’element clau? Al meu entendre, incentivar els residents estrangers que treballen tot el dia de cara al públic perquè aprenguin molt més que el nivell A2. Cal primer recompensar aquest aprenentatge costós en hores. Després, cal fidelitzar aquests col·laboradors perquè es quedin al país, ajudant-los a trobar un lloguer més assequible per exemple o salaris comparables als que s’ofereixen a França o Alemanya.

L’Oskar, un empresari escandinau resident passiu consternat per la Llei del català, afirma que “per altres obligacions, no hi ha manera que pugui dedicar el temps suficient a aprendre bé el català. La meva dona i jo no tenim cap exigència sobre com funcionen les coses en l’àmbit de política interior, només volem continuar vivint en llibertat. S’hauria de centrar l’aprenentatge en les joves generacions de l’escola, que són el futur del país. Aquestes últimes mesures polítiques referents al català, juntament amb diverses restriccions immobiliàries concernents a  la venda i lloguer, són en la nostra opinió un desenvolupament perillós que podria destruir els fonaments d’aquest país”. Aquí rau el quid de totes aquestes mesures. Quin impacte positiu o negatiu poden tenir, sobre l’economia del país i la seva capacitat per atraure inversors, aquesta llei del català i les lleis sobre l’habitatge a les quals al·ludeix Oskar?

De tota manera, és atrevit pensar que es pot signar un acord amb la UE i alhora imposar mesures restrictives a llarg termini a residents europeus.

La recent esllavissada a Anyós, i l’escassetat d’aigua que està experimentant per primera vegada el país són símptomes que potser cal planificar més i assegurar un control del creixement de la població, en relació amb els recursos disponibles. És possible que calgui frenar l’arribada de nous residents, si no cada vegada serà més fàcil culpar els residents estrangers de tots els mals del país. Felicito el Comú de la Massana per haver demanat un cessament temporal dels nous permisos de construcció fins que els estudis de càrrega donin informació contrastada per experts de quants residents i turistes més poden suportar les infraestructures existents del país.

Andorra està en una situació complicada perquè s’hi pugui sentir català als seus carrers. Té una població de 85.650 persones, comparada amb els milions de turistes que la visitin cada any. Té sentit forçar uns milers de residents passius a aprendre un nivell mínim de català per renovar la seva residència, quan al mateix temps el país no fa tot el possible per frenar l’arribada de milions d’excursionistes cada any? 

Cal pensar seriosament introduir taxes als excursionistes –els visitants que no es queden ni una nit – d’alguns euros, si volen anar més enllà de les botigues del Pas o de Sant Julià. Venècia va introduir la setmana passada una taxa de 5 euros, i moltes ciutats envaïdes per excursionistes ho estan considerant per preservar la qualitat de vida dels seus habitants.

Parlant de la complexitat de la situació d’Andorra, no caldria tenir cura també de la llengua del segon copríncep, perquè formi efectivament part de l’estratègia lingüística del país, ja que els coprínceps aporten una dimensió tan fonamental i diferencial a Andorra?

[Continuarà]