La mare era una narradora excel·lent, de vegades la comparo inconscientment amb Karen Blixen.
“L’àvia Teresa era molt estricta, una dèspota autèntica”, em deia la mare com a inici d’una de les seves històries familiars. A mi em sorprenia aquell judici tan dur a la seva àvia. La mare era una narradora excel·lent i amable. De vegades, inconscientment, la comparo amb Karen Blixen i me la imagino com una escriptora de renom intel·ligent i culta. Malgrat que no va tenir l’oportunitat de fer estudis superiors, coincidia en molts aspectes amb l’autora danesa. També l’apropava la predilecció per decorar les estances amb rams de flors de composicions gairebé pictòriques d’un gust exquisit.
En quedar-se òrfena de mare, va viure amb l’àvia paterna a Saragossa i va estudiar al col·legi de les Carmelites Terciàries només fins als nou anys. L’esclat de la Guerra Civil va esguerrar la formació dels nens de la generació de l’any 1927. La seva àvia Teresa, en canvi, havia anat a un col·legi de senyoretes on les noies de famílies benestants, i ella ho era, aprenien a brodar, a cantar i a tocar el piano, entre altres matèries utilíssimes si es volien casar amb un bon partit. Era la filla del farmacèutic de Valderrobres, un dels pobles més bonics de la comarca del Matarranya. Es va casar en segones núpcies amb un notari vidu, Don Mariano, i tots dos tenien fills. La convivència al pis del carrer Cadis, a tocar del passeig de la Independència, era feixuga i complexa. Es tractava d’una finca enorme que compartia l’habitatge i el despatx notarial i on sovint es reunia la prole d’una i altra banda de la família. L’enrenou de les criatures alterava profundament el sentit de l’ordre i la disciplina del matrimoni. La mare no recordava el tracte de la seva àvia amb tendresa, ben al contrari, en destacava la severitat. El comportament a taula havia de ser irreprotxable. La canalla no podia parlar ni intervenir en les converses dels adults i desafiar la prohibició comportava quedar-se sense postres o, si la falta es considerava greu, anar-se’n al llit sense sopar. Escoltant el relat de la mare tothom pensaria que es trobava en un internat, oi?
“Recordo coses pitjors de l’àvia”, continuava. “Era controladora i egoista. Amb l’excusa d’evitar la temptació de cisar la xocolata a les minyones, l’amagava entre els llençols nets del seu armari i el tancava amb clau. Només en menjava ella.” Ara entenc que la mare no tanqués el rebost ni els armaris amb clau: l’argument de la llaminadura va convertir l’àvia en una dona malvada als seus ulls. A la casa del poble una simple cortina gruixuda de cotó substituïa la porta i allà sí que la flaire de les pastes acabades de coure al forn de llenya per a la festa major ens temptava de debò. A Escaldes, comprava les galetes Loste i la xocolata Cémoi al comerç del Vidal. No hi havia restriccions ni prohibicions a l’hora del berenar.
A mi m’hauria agradat olorar l’armari de la Teresa i experimentar la mateixa sensació que Hansel i Gretel en entrar a la petita casa del bosc, però ben pensat, els germanets pateixen molt al conte dels Grimm i m’estimo més ensumar el perfum de l’espígol a la primavera o el del codony a la tardor. Segueixo l’exemple de la mare, no sé si perquè soc bona filla o per pura comoditat, no suporto les portes tancades, obertes donen una altra perspectiva de la casa i de la vida.