Autocitar-se és quasi tan lleig com pegar un pare, ho sé, però què volen que els digui, de vegades tinc premonicions, les expresso generosament en aquest raconet de diari i al cap de cert temps ve la realitat a donar-me la raó. I a superar-me. Ve tot això a compte perquè setmanes enrere glossava l’estupenda idea de la meva amiga Maria de reivindicar el terme consolessa, ara que quatre de les set parròquies tenen una dona al capdavant. Com no se’ns havia ocorregut abans!? La Maria aprofitava l’embranzida i proposava de passada batllessa, per què no, i, en fi, un servidor, sensible sempre a les delicadíssimes identitats de gènere, començant per la meva, escombrava cap a casa: un pobre líric que enfila versos ha de ser a dreta llei un poeto, d’algú que es dedica a omplir papers de diari com aquest cal dir-ne periodisto –si és home, vull dir– i anar fent: taxisto, dentisto, paleto, electricisto, lingüisto, psicoanalisto, ebanisto, transportisto, guionisto, cineasto i, en fi, idioto, a veure si només les senyores podran ser-ho. Queden per concretar casos dubtosos com policio, que no sé com pronunciar, i no em vinguin ara que estic confonent gènere i sexe i altres martingales heteropatriarcals que perpetuen els esterotips. Soc el que sento que soc, i no el que une filòlogue de l’IEC vulgui que sigui. Visca la interseccionalitat i la no binarietat. Ho dic perquè un dels membres del jurat del festival Ull Nu, que es diu Mariona i que un matxirul·lo qualsevol identificaria alegrement com a dona, s’autodefineix al currículum com a “critiqui i programadori cinematografiqui”, així, a mig camí entre l’italianini i l’esperanto. Em declaro humilment vençut i proposo que d’ara en endavant pirlim i iscrivim tits quim ins sirti dil nip. Visqui l’idintitirismi i qui mirin l’hitiripitrirquit i li mil guivirn. Hi dit.