“Em van despertar d’hora / amb la temuda nova: / ‘Avui el mataran’. / Amb traça aquell horrible / botxí vingut d’Espanya / garrot li va donar. / Complint el veredicte / dictat per gent estranya, / han mort un català. / Aquella ciutat balba, / la gran dolor dels rostres, / em van esgarrifar. / Encès per la impotència / de no poder tornar-m’hi, / de ràbia vaig plorar. / Al peu del cementiri / amb rams de clavells tendres / el vam acompanyar. / Cavalls menats amb fúria / i amb fel per la grisalla, / els rams van trepitjar.”
Amb aquests versos, escrits el 1977, rememorava les sensacions causades per l’assassinat legal de Salvador Puig Antich, comès el 2 de març de 1974. Aquell dia, el botxí va llevar-li la vida usant l’anomenat garrot vil, el mètode d’execució amb patent espanyola. Cada província tenia acreditat un botxí, que solia ser un carceller, i quan s’havia d’aplicar una pena de mort se sortejava l’honor de ser la mà executora. A Puig Antich li va tocar el de Badajoz, que es va desplaçar a Catalunya amb la seva sinistra eina de treball i va fer la feina a canvi d’una irrisòria paga extra. Juntament amb un delinqüent alemany conegut per Heinz Chez, també sentenciat a mort i executat a Tarragona el mateix dia i a la mateixa hora, van ser les dues últimes morts per garrot vil. L’any següent, el 1975, el militant d’ETA Juan Paredes Manot, Txiki, també condemnat a la pena capital, va tenir el trist honor de morir com un gudari en ser abatut a trets per un piquet d’execució format per sis voluntaris del servei d’intel·ligència de la Guàrdia Civil al cementiri de Cerdanyola del Vallès.
Aquells anys finals del franquisme, la dictadura, que tanta gent havia assassinat en els seus primers temps, tornava a estar assedegada de venjança, profundament ferida després del salt mortal del delfí de Franco, l’almirall Carrero Blanco. El món sabia que el militant anarquista havia estat jutjat irregularment per un tribunal militar que havia dictat sentència sense proves clares de culpabilitat en la mort d’un policia. El dia abans de l’execució, alguns mandataris europeus, com el canceller Willy Brandt o el papa Pau VI, van intercedir prop de Franco perquè concedís la mesura de gràcia que la llei li permetia atorgar, però el dictador va fer orelles sordes i va signar l’“enterado” que donava llum verda a l’execució. I el règim, embogit en els seus últims mesos de vida, ja preparava un consell de guerra per venjar Carrero Blanco en què es pretenia demanar 48 penes de mort, però que no va prosperar gràcies a la mort de Franco.
Ara s’ha recordat Puig Antich en complir-se 50 anys del fatídic 2 de març. Satisfà constatar que, mig segle més tard, els hereus d’algunes forces polítiques clandestines de l’època, com eren el PSUC o el Moviment Socialista, se l’han fet seu, mentre que llavors, en el si de l’Assemblea de Catalunya, van boicotejar les propostes de solidaritat fetes reiteradament pels independentistes FNC i PSAN i per alguns intel·lectuals.