El meu oncle Florenci (a) Florencier era el millor genet que he conegut mai. Muntava a pèl com un sioux, agafava una moneda del terra sense descavalcar... Només va fracassar en una cosa: ensenyar-me a mi, pels boscos del Montseny, a compassar el moviment del cul al del llom del cavall i evitar que se’m trinxessin les parts més nobles.

Durant la Guerra Civil, l’oncle es va allistar de voluntari a la cavalleria republicana i va lluitar al front d’Aragó. Una nit, des del monestir de Sixena, que ja havia cremat durant setmanes a l’inici de la guerra, va agafar el cavall i va fugir cap al seu poble camp a través. Va arribar a casa de l’avi, va tancar el cavall a la quadra i es va amagar a les golfes amb la intenció de no sortir fins que no acabés aquella guerra, tan diferent de com l’havia imaginat. L’endemà, l’avi Florenci el va cridar a la cuina i li va llegir la cartilla.

¿Eh? D’acord, esteu pensant que tota aquesta història és una digressió per no mullar-me en una qüestió polèmica. Ho tinc molt clar: les obres de Sixena s’haurien de conservar a Sixena; tot el conjunt, però de manera especial les pintures murals de la sala capitular. Ja sé que hi ha arguments per defensar aquesta postura i la contrària, sobretot si la qüestió es polititza i se substitueixen els raonaments històrics i culturals per un desplegament de banderes, pàtries i fronteres, paraules que em produeixen certa urticària. Digueu-me ximplet, però és una qüestió de memòria històrica, d’entendre l’art en el seu context, de solidaritat entre veïns, d’equilibri territorial entre la ciutat i el medi rural, de simple i necessària justícia.

El conjunt del monestir de Sixena, amb l’Instituto de Estudios Sijenenses Miguel Servet de Villanueva, pot ser un pol de dinamització cultural, econòmica, social..., una empenta per a un territori que, creieu-me, la necessita. Als museus de Barcelona i Lleida no hi cap una agulla i, en canvi, les parets de Sixena estan dolorosament buides, amb la ferida de la guerra encara oberta. El mateix que dic a les autoritats de Catalunya, que espavilin a retornar-les, els ho dic a les aragoneses, que espavilin a acabar la restauració, millorar el recinte, els accessos..., que hi ha molta feina per fer. No fos cas que els passi com a les autoritats andorranes, que un cop recuperades les pintures de Santa Coloma, han fet un paper ben trist i esperpèntic.

 

Ah! Acabo la història que havia començat. L’avi Florenci va convèncer l’oncle de tornar al front amb un argument irrefutable: si pretenia fugir de la guerra, l’hauria d’haver fet sense el cavall, perquè ara podia estar ben segur que el vindrien a buscar. Tothom sap que en qualsevol exèrcit del món, val molt més un cavall que un home.