Ens disculpareu, us fem arribar la nostra segona crònica refugiada amb retard. Finalment som al camp de Katsikas, al nord-oest de Grècia.

Som al dia que comença l’estiu, 21 de juny, al migdia. Tan sols 45 graus al sol ens recorden que la canícula està com peix a l’aigua i ens crema de valent, a nosaltres i els refugiats, que intenten refugiar-se de tot, fins i tot del sol que ens dóna la vida. Amagats dins de les seves tendes esperen pacientment que el sol s’amagui per començar a activar-se.

Com normalment es diu, els nens són nens arreu i els d’aquí no en són una excepció; juguen i corren sota el sol, es refresquen gràcies a dues de les aixetes d’aigua potable que hi ha al dur camp de Katsikas i de passada ruixen els calorosos soldats que vigilen l’entrada del camp i que, tot s’ha de dir, es deixen fer rient amb la canalla.

El camp està dividit per nacionalitats: sirians, afganesos, iraquians, kurds. Tots ells conviuen en el mateix espai, però fronteres imaginàries els separen. Cada una de les diferents nacionalitats té els seus propis portaveus, que en cas de malentesos són l’enllaç amb els voluntaris.

Al matí els nens tenen col·le. Sota unes haimes que fan olor d’escola, profes nadius s’esforcen a fer-los entendre que, malgrat la llunyania de casa seva, cal que aprenguin números i de lletra, com dirien els nostres padrins. Però, com ja hem dit, la canalla és canalla, criden, riuen, es distreuen, i de tant en tant alguna de les pedres de grava que els militars van posar per evitar el fanguer en tardes plujoses surt volant cap a una direcció indeterminada. Canalla!!

Són les 16 hores, hora grega, i al magatzem comença l’activitat: mares amb nens i nadons als braços criden i reclamen roba, sabates, estris de neteja..., les necessitats bàsiques que qualsevol de nosaltres, i d’elles en uns dies llunyans, tenim cobertes sense ni pensar-hi.

Aquí la vida no és fàcil. Hi ha drames personals a dojo; de fet tot és un drama personal. Ens diuen, voluntaris de llarga estada, que la majoria de les famílies estan desestructurades per qualsevol de les guerres que els han fet fugir de casa seva. Una noia jove, de poc més de 25 anys, plora desconsolada a l’entrada de la seva tenda. L’escena, sens dubte, et passaria desapercebuda si no t’expliquessin que el seu petit de 2 anys no ha fet la perillosa travessa marítima que a ella l’ha portat a Grècia i a ell a quedar-se a la més que perillosa Síria. Aquí les coses funcionen de manera diferent.

Els refugiats, com nosaltres, entren i surten tranquil·lament del camp. De moment la circulació és lliure i poden fer la seva vida amb una relativa llibertat, relativa perquè, al cap i a la fi, ¿on han d’anar?

Com es diu aquí, en qualsevol dels idiomes dels voluntaris –català, castellà, francès, anglès...–, “El poble salvarà el poble”.