L’antic hotel Casamanya d’Ordino fa temps que espera una solució per evitar que un bé inventariat acabi en ruïnes. De propostes se n’han escoltat moltes, i d’intents per part del Quart i el Comú se n’han fet molts, però cap que hagi acabat de fructificar. 18 anys després del seu tancament, el trencaclosques per trobar una solució segueix sense resoldre’s. L’actual junta de Quart té clar que “cal trobar una solució a curt termini per la urgència” de la situació, ja que “no sé sap què pot passar amb l’edifici”. La primera llevadora, Mònica Coste, assegura que no hi ha risc d’ensorrament de l’estructura, però a l’interior, potser sí que hi ha alguna biga o algun sostre que es podria desprendre.

Després que l’Associació Montessori d’Andorra presentés una proposta per comprar l’immoble i convertir-lo en una escola, al Quart es va pensar que finalment es podria posar punt final a la història, però ha sorgit un nou escull: en tractar-se d’un bé integrant del patrimoni cultural de titularitat pública, catalogat com a bé immoble inventariat, la Llei del patrimoni cultural especifica que és un bé “imprescriptible i només es pot transmetre a d’altres entitats públiques d’Andorra”. Per tant, “no es pot vendre a un privat”, diu Coste. Almenys sense modificar la llei. “Hi ha l’opció, en una reunió que vam fer amb la ministra de Cultura ens va dir que ho presentaria al consell de ministres, però és un procés llarg”.

De fet, segons un informe del gabinet jurídic del Govern al qual ha tingut accés el BonDia, la limitació legal que impediria la venda a un privat, “s’afegeix a la regulació prevista en el Codi de l’Administració per poder alienar els béns patrimonials de les persones públiques” i com a conseqüència, i sempre a criteri del gabinet jurídic, “cal que l’immoble no pertanyi al domini públic, que sigui declarat alienable pel Quart i que es procedeixi a la venda mitjançant subhasta pública”.

I de fet, aquest darrer element, la subhasta, també ha fet que alguns dels membres del quart hagin mostrat dubtes sobre aquesta sortida. “Hi havia qui volia la venda amb la condició que fos una cosa educativa, cultural o social, però si es fa una subhasta això no es pot garantir”, relata la llevadora. En aquest sentit assegura que si finalment s’ha arribat a la conclusió que la venda és la millor sortida és perquè “a l’interior de l’immoble hi ha problemes, fa 18 anys que no s’hi ha fet res i el Quart no té diners per arreglar-ho”.

Residència
Per tant, “el mandat de les llevadores i de la junta administrativa és mirar si podem trobar una altra solució” mentre esperen si des del Govern es troba una manera per poder vendre l’immoble. “No descartem la venda, la deixem en stand by”. I quina seria l’alternativa? Recuperar la idea de convertir l’antic hotel en una residència per a gent gran, una sortida que considera que generaria consens a tots els membres del quart.

“Fa temps que el quart ja ho havia proposat, però són molts diners”, admet Coste, que apunta: “si el Govern ha comprat l’hotel Rosaleda a un privat, no hi hauria diners per fer una residència per a gent gran que fa molta falta? Ja s’ha contactat amb el ministre de Salut, Joan Martínez Benazet, per fer-li arribar la idea, però tot és molt embrionari”, aclareix la llevadora, que afegeix que “la fórmula per fer-ho no la sabem”. En tot cas estan oberts a propostes i esperen que el fet que s’hagi tornat a posar d’actualitat el futur de l’immoble ajudi, també, a generar més interès entre la població i que puguin aparèixer més idees. “Si rebem una proposta la transmetrem també al Comú per treballar conjuntament, perquè administrativament nosaltres no podem fer segons quines coses”, reconeix.

Per la seva banda, el Govern assegura que està en espera de la decisió final del Quart. Segons va explicar la ministra de Cultura, Sílvia Riva, el procés d’alienabilitat es fa sempre que una Administració pública es vol vendre un bé, però “aquest no és l’element clau. L’element clau és que acabin de veure quin és el projecte que volen fer. Un cop ho expressin clarament es podrà seguir avançant. Encara no hi ha res tancat”. En aquest sentit, recorda que la llei fixa que els béns inventariats només es poden vendre a una entitat pública, i per tant, per poder-ho fer a un privat “caldria veure els matisos. No és el mateix un privat que en pugui fer un ús particular que un privat que ho pugui destinar a ús públic i pugui beneficiar la col·lectivitat. Són els detalls que s’han d’acabar d’aclarir i llavors ens tornarem a veure”.

Davant els dubtes que poden sorgir i la possibilitat de fer canvis legislatius, Riva va indicar que “les reunions que s’estan duent a terme són per això. Un cop tenim els elements damunt la taula veurem si s’ha de fer una modificació o si es podria arribar a fer sense tocar la llei”. La ministra va assegurar que des de l’Executiu “no hi ha cap inconvenient, com els vam manifestar, a reunir-nos i trobar una solució, perquè segurament la solució anirà en benefici del propi bé perquè tindrà una utilitat. Estem oberts a parlar-ne”.

Ni una cosa ni l’altra
Mònica Coste admet que el fet de deixar la venda en stand by i mirar d’aconseguir un acord amb el Govern per la residència pot comportar que al final no fructifiqui ni una opció ni l’altra. “És possible que ens quedem sense res, però hem d’agafar totes les idees i continuar treballant.” En tot cas, va reiterar que sigui quina sigui l’opció, haurà de comptar amb el suport del Consell de Quart per poder-la tirar endavant.