L’actual Govern comença a prendre mesures sobre l’habitatge, descongelar els lloguers i que els nous treballadors visquin fora d’Andorra. Dues mesures que faran que el nostre país sigui “un, gran i lliure”, potser us sona aquesta frase traduïda. L’habitatge, del qual el Govern té un pla estratègic que ens convertirà en nòmades, tal com va passar als vuitanta, farà que omplim terrenys a totes les valls amb rulots, autocaravanes i tendes de campanya, o com ja passa, en pisos pastera. I amb una mica de sort a viure a l’estranger, potser alguns fins i tot no caldrà que canviïn de domicili: total fent 300 quilòmetres al dia anant i tornant s’estalvien el trasllat. Una altra solució és fer una Llívia andorrana, adquirir a bon preu una extensió de terreny àmplia a la plana d’Urgell o a la Cerdanya i fer una reserva andorrana, una espècie de port franc, un territori andorrà per acollir-hi els nostre treballadors. Això sí, hi hauria tax-free, una escola on s’hi ensenyés el català, evidentment, i tots els serveis de què gaudim aquí. Fa anys va arribar una carta a certa entitat d’Andorra i, a més del nom i l’adreça del destinatari, hi posava: “Principauté de l’Afrique Noire”. Potser va ser una premonició? Si més no, avui el nostre país ja sembla més una utopia, una fal•làcia i un fart de riure. Riure per no plorar. D’això en tenim per a quatre anys més. I no s’acaba aquí: l’Andorra de les grandeses continua aixecant el cap, o les torres, cap al cel, aquell cel que com creien els gals ens caurà potser un dia a sobre i aquell dia, Déu nostre senyor no ho vulgui, plorarem i veurem com la desmesura i les grandeses se’ns aniran cruspint. Però com deia aquell metal•lista, “no hi doneu més voltes, tot el que heu llegit ha sigut fruit de la vostra imaginació”.
