Us presento l’Ot, un jove de la Seu que actualment cursa secundària a l’Institut la Valira. Li agrada molt nedar, cuinar i és un apassionat de tot el que és japonès: cultura, gastronomia, manga... És un fan total de Port Aventura, que coneix millor que l’arquitecte que va fer el parc. I, com veureu a la foto que acompanya aquest article, l’Ot toca la trompa. De fet, és un dels 85 alumnes que actualment cursen estudis professionals al Conservatori de Música dels Pirineus.

Enguany fa 10 anys que el Conservatori va començar a impartir classes a la Seu, Berga i Puigcerdà. La història es remunta a finals del 2013, quan l’aleshores alcalde de Berga, Juli Gendrau, ens va convocar al llavors alcalde de Puigcerdà, Albert Piñeira, i a mi mateix per demanar-nos el suport dels nostres municipis perquè l’escola municipal de música de Berga pogués esdevenir un conservatori: “el primer del país per sobre de l’eix transversal”, ens deia.

Recordo perfectament el dia, la conversa i la conclusió del dinar. Era el 12 de desembre del 2013, el mateix dia que el president Artur Mas anunciava la data i la pregunta de la consulta del 9N del 2014. Vam brindar per això. La conversa, entaulats en un restaurant de menú proper a l’Ajuntament de Puigcerdà, va començar bé i va acabar millor, perquè en vam sortir conjurats que Catalunya no només havia de tenir un conservatori de música per sobre de l’eix transversal, sinó que volíem que fos un conservatori amb tres seus; un format certament estrany, però viable i necessari per equitat territorial.

Qui va donar forma, gruix i sentit a aquesta proposta singular van ser els equips directius de les respectives escoles de música, encapçalats pels directors de Berga, la Seu i Puigcerdà: el Xavier, la Sònia i la Carme. També el Josep, el Jordi, la Margarita i el Joan Carles... Tots plegats van fer una feina ingent, feixuga i excel·lent. En paral·lel, als alcaldes i regidors ens va tocar fer la tasca més política: convèncer el departament d’Educació de la Generalitat de les virtuts d’aquest projecte en un moment de limitacions pressupostàries significatives. La receptivitat i complicitat per part de la consellera Irene Rigau i del director de centres públics, Toni Llobet, va ser màxima. Era un projecte just, innovador i il·lusionant. Entre tots, vam aconseguir superar reticències i obstacles, i el setembre del 2015 van començar les classes del Conservatori de Música dels Pirineus. De tot plegat, ara fa una dècada.

La col·laboració i la relació cultural entre la Seu, Puigcerdà i Berga passava per un bon moment. Feia uns anys que fèiem feina conjunta en el marc del jove Festival de Música Antiga dels Pirineus, un altre projecte que es basa en el mateix concepte que el Conservatori: la suma ens fa més forts. De fet, el precedent del FeMAP i l’exemple de l’Escola Oficial d’Idiomes de la Seu, amb extensions a Puigcerdà i Sort, van ser la llavor que va donar lloc a la fórmula d’un Conservatori dels Pirineus amb tres seus.

La suma ens fa més forts, dèiem. I és cert. Berga podria haver esdevingut conservatori tota sola, com ens proposava l’alcalde Gendrau? Potser sí, per gruix d’alumnes i per la tradició i robustesa de la seva escola municipal de música. El que és evident és que la Seu i Puigcerdà, de forma autònoma, difícilment haurien esdevingut centres de formació de grau professional de música. I ara ho són, des de fa 10 anys. La suma ens fa més forts.

Avui les tres escoles de música i el Conservatori són una realitat viva gràcies a la feina dels equips directius, dels docents, el suport dels ajuntaments, de la Generalitat, la col·laboració de les diputacions i, sobretot, la confiança de famílies i alumnes. Una realitat que, puntualment, suma amb la feina que estan fent al Conservatori de Música d’Andorra, i que també hauria de mirar cap a la formació musical que s’imparteix als Pallars.

I tornem a l’Ot, el nostre trompista. És difícil dir-ho amb rotunditat, però sense el Conservatori i sense el professor Yevhen Sokhastkyy, l’Ot avui no estaria pensant en la possibilitat de ser trompista professional i tocar en una orquestra que algun dia faci una gira pel Japó. El futur no està escrit i ja veurem quins són els passos que segueix l’Ot, però esbrossar camins i obrir horitzons als joves pirinencs és també una feina que es pot fer, i que cal fer, des de la política.
Per molts anys, Conservatori de Música dels Pirineus!