Joan Lluís Ayala repassa a ‘Catàstrofes i riscos naturals’ els dos centenars llargs d’episodis calamitosos –allaus, nevades, pluges torrencials, ventades, incendis, llamps, sequeres i terratrèmols– documentats entre el 1586 i el 1982, amb especial atenció al gran aiguat que es va endur el pont d’Engordany..

És probablement el més catastròfic dels aiguats que amb funesta regularitat han castigat les nostres Valls Neutres. I això és molt dir, perquè des del segle XVI, estadísticament se n’han arribat a registrar un cada 40 o 50 anys: Joan Lluís Ayala n’ha documentat els anys 1586, 1597, 1726, 1743, 1847, 1856, 1930, 1937 i, naturalment, 1982. Però la palma se l’endú en opinió d’Ayala el del 1772, que va escombrar el pont d’Engordany. L’actual és el que es va reconstruir just al costat, i es conserva perfectament visible a ull nu l’arrencada de l’arc del primitiu viaducte: “A lo lloc de les Caldes una gran riuada semporta el pont de pedra del mig del Poble i 3 cases”, diu un apunt coetani al llibre d’actes del quart. Ayala considera que és el gran cataclisme climàtic de la nostra història, més encara que les revingudes del 1937 i del 1982, perquè en va quedar constància a les actes de tots els comuns i fins i tot el Consell General li consagra una pàgina sencera en una resolució del 15 de febrer del 1773: “Avista dels gravissims estragos ocasionares en las Parroquias de les presents Valls las avingudas de las ayguas en lo mes de Setembre prop pasat, mudant los cursos ordinaris, destrossant propietats de particulars y fent grans danys als Comuns, ha de importar als Particulars y Comuns lo decidir com y de que manera deulren tornarse las ayguas a sos conductos acostumats y si es de major utilitat lo deixarlos en los puestos ahont vuy van, y com se ha de redresar los danys ocasionats a uns y altres, que d uns ha llevat la aygua y a altres ha donat”.

Ayala considera que només un episodi de magnitud fora del comú podia haver deixat tant de rastre documental en un país que a finals del XVIII, recordem-ho, amb prou feines s’enfilava per sobre de les 4.000 ànimes. Paradoxalment, i tot els danys materials que va causar, no consta que es registressin víctimes mortals, davant de les 14 que va deixar l’aiguat del 1981. De totes dues, i d’altres dos centenars de calamitats relacionades amb la climatologia, dona compte l’historiador i arxiver de la capital a Catàstrofes i riscos naturals al Principat d’Andorra, que publica Editorial Masegosa i que dissabte es presenta a la Setmana del Llibre en Català. Un estudi pioner que va merèixer la beca Cebrià Baraut del 2009 i que explota un camp fins ara verge, el de la climatologia històrica.

L’enigma del Fener
La primera referència és naturalment a un aiguat, el de la tardor del 1586: una entrada del llibre d’actes de l’Arxiu de les Sis Claus ordena que “per tot lo mes de abril  prop vinent ayen de aver adobat lo camí della creu de Andorra fins ont estave lo pont ans dell aiguat del pnt.any”. Però el que encara fascina Ayala és la desaparició del veïnat del Fener, la nit del 16 d’abril del 1865. La causa generalment admesa és un moviment de terres combinat amb un temporal. Però ell intueix que probablement hi va tenir alguna cosa a veure el desglaç i que fos una allau la que s’acabés enduent el Fener sense deixar-ne rastre.

El capítol més pintoresc potser sigui una altra allau, la que l’abril del 1718 es va registrar a la zona de la Portelleta, a l’entrada de Soldeu: “Estos moriren de mort repentina de un glevàs de neu a la part d’allà del port, més les euques al sol del lloch, i 30 cap de bestiar gros, 23 mules i 7 lo altre bestiar”. Estos són Mateu Faure i Miquel Font, veïns de Soldeu; Gabriel Agustí, de la Massana; Miquel Gaià, d’un lloc anomenat l’Espluga Calba, i Joan Reitgs, de Siguer. I el més actual, l’única referència a un terratrèmol en mig mil·lenni llarg d’història. I encara apòcrifa, perquè la sèrie sísmica del 1427 i del 1428, amb epicentre a la Garrotxa i que es va deixar sentir a Puigcerdà  –hi va deixar un rastre de 300 víctimes– i fins i tot a Tavèrnoles, no va deixar cap registre documental entre nosaltres: “Probablement es va percebre, però si hagués fet gaire mal en tindríem constància, i no és així”.

Catàstrofes i riscos naturals constitueix, en fi, una mina d’episodis fins ara poc i mal coneguts, i inclou referències sucosíssimes, com la venda d’una indulgència papal a favor de Pere Martí d’Encamp pel preu de dos florins d’or destinats a reparació de les muralles d’Esmirna, destruïdes per un terratrèmol. Incendis, sequeres, llamps, comunidors, rogatives i toponímia són altres de les dèries en què Ayala ha parat el seu ull curiós. No se’l perdin, perquè n’hi ha per sucar-hi pa.