Sosté el meu amic Quim –i qui som nosaltres per contradir-lo– que tenim un passat molt més romà del que ens creiem. Potser sí perquè, mirin, si els romans van tenir l’Any dels quatre emperadors –va ser el 69 de la nostra era, i  els infortunats van ser Galva, Otó,  Vitel·li i Vespasià, l’únic a qui no van pelar els pretorians– nosaltres vam tenir l’Any dels quatre reis, que tampoc no està malament. És una de les aportacions de Borís Skossyreff, l’estafador que va ser rei, dirigit per Jorge Cebrián, realitzat per Albert Cristòfol, produït per Qucut Producció i Comunicació i (pre)estrenat anit als cines Illa (si s’ho van perdre hauran d’esperar al juny, quan es projectarà a sales). El bon Borís, Defensor de la Fe i Príncep Sobirà i Suprem d’Andorra, el coneixem de prop des que Antoni Morell –que no té ni un trist cameo al documental, ni una sola cita, llàstima– el va ressuscitar d’entre les bromes de la memòria a Borís I, rei d’Andorra (Anem). Però els altres tres són figues d’un altre paner. Aquí en van els noms, cortesia del meu amic Jorge, amb el compromís que caldrà un dia estirar aquest fil: un aristòcrata madrileny, Fernando de la Quadra Salcedo, marquès de Castillejos (o això deia ell); i dos veïns de Chicago, un multimilionari, Samuel Insull, que es volia comprar un regne, i un pelacanyes amb deliris de grandesa que es feia dir Gay John i que en realitat es deia Juan Rocco i treballava en un colmado.

De tots tres, l’únic que ha omplert pàgines i pàgines d’articles, biografies i novel·les és el nostre Borís. I ara documental. I ha de tenir alguna cosa a veure amb el poder de seducció que va desplegar durant el cop andorrà, entre el 19 de desembre del 1933 i el 16 de maig del 1934, quan és expulsat de país, es refugia a l’hotel Mundial de la Seu i es dona dos mesos per redactar una Constitució –la primera de la nostra història!–, destituir el Consell, proclamar-se Príncep Sobirà i Suprem, nomenar un Govern amb un president –el síndic, Pere Torres– i quatre ministeris, i declarar la guerra al bisbe d’Urgell, el pacífic Justí Guitart. Fins que l’empaqueten cap a Madrid: “Por fin se va a aplicar la ley de vagos a un rey”, titula un castís diari madrileny.

Tot això ja ho sabíem, és veritat, i Cebrián ens ho torna a explicar. Però ens ho posa en context i ens ho amaneix amb un desplegament exorbitant de documentació: li seguim a les passes a Borís –l’homo APM Manel Piñero, bé– des que neix a Vilnius el 1893 (o el 1896, o el 1900, no se sap ben bé) fins que mort a Boppard el 27 de febrer del 1989, a través de mitja Europa i en el que Cristòfol descriu molt encertadament com una lliçó d’història del segle XX concentrada en la vida i miracles d’un individu portentós, un buscavides carismàtic, sense escrúpols ni manies, ni sentit de la mesura ni tampoc del ridícul. 

Cebrián i companyia han trepitjat arxius francesos, holandesos, portuguesos i espanyols –excepte el Capitular, sempre esforçant-se per donar l’esquena i tancar les portes als nostres investigadors, ells sabran per què, però s’hi juguen l’infern–, han exhumat centenars de fotografies i de documents inèdits i un minutet formidable de Pathé que filma l’arribada dels gendarmes de Baulard a la plaça Benlloch de la capital. Amb això ja n’hi hauria probablement prou, però el millor de tot són la desena d’entrevistes –de la trentena que inclou la pel·lícula– a homes i dones que van conèixer personalment Borís, la seva primera dona (la francesa Marie Louise Parat) o la segona (l’alemanya Roswitha, de qui estranyament no coneixem el cognom). 

Desfilen davant la càmera l’òptic de Borís, els seus veïns, una senyora que vivia en un pis de la mateixa casa, el capellà que atenia la residència d’avis on va viure els últims temps i, en fi, la germana de Roswitha. La llàstima és que són tot testimonis de la segona (o tercera) vida de Borís, del Borís de després de la guerra quan el 1955 surt del gulag soviètic –vint anys abans del que tocava, sempre va tenir sort– i torna a casa, a Boppard, amb Marie Louise. Un any després la deixa –ella li portava quinze anys– i de seguida apareix Roswitha. Concebran un fill –si miren el documental en tindran més notícies– i sabrem com cada vegada fabula més a l’engròs: si pretendre el tron d’Andorra ja sonava quimèric, un desvarieg, què pensar de l’episodi que relata a Der Mann in Jalta enviat suposadament per Hitler per espiar l’última gran conferència dels aliats: va ser ell, sosté, qui va evitar el bombardeig atòmic d’Alemanya. Com? Explicant-li les intencions dels aliats a Hitler, que és saber-ho i optar pel suïcidi.

Després hi ha el costat fosc del nostre home, que el té: quan exerceix de kapo (i xivato) d’un barracó de treballadors voluntaris  a Berlín; quan tusta les dones –a Sitges, diu un diari, “acostumbra a pegar a su mujer y cuando lo hace habla en italiano”(!)– i quan el 1973 és arrestat per un cas de pederàstia que, tot sigui dit, no queda del tot provat al documental. La llàstima és que no hagi sigut possible trobar testimonis del primer Borís. Del nostre. Pura qüestió generacional, és clar: ves tu a buscar algú que tingués 10, 15, no diguem 20  anys el 1934. L’estafador que va ser rei –en realitat, queda clar que no ho va arribar a ser ni un sol minut–  és un concentrat de 100 minuts d’una vida fabulosa, que arrenca a la Rússia tsarista i que finalitza a l’Alemanya acabada d’unificar i que va tenir en l’episodi andorrà el seu punt de màxim apogeu. Amb final trist: avui no té ni tomba. Només una làpida abandonada al racó d’un magatzem del cementiri de Boppard. Qui t’ho havia de dir, Borís, Príncep Sobirà i Suprem.