Diari digital d'Andorra Bondia

1936-1945: dues guerres i un miracle


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Fons Lucien Dantin (Arxiu Nacional)

Tres vegades, tres, van amenaçar les autoritats de la República amb el bombardeig i la invasió del nostre racó de món durant la Guerra Civil: les dues primeres, el 1937 i el setembre del 1938, a causa dels talls al subministrament elèctric a Barcelona orquestrats a instàncies de Franco per Miquel Mateu, factòtum de Fhasa; la tercera, a finals del 1938, amb els nacionals a punt de trencar el front del Segre i com a últim cartutx per agafar les tropes franquistes per la rereguarda. Un farol, en opinió de l’historiador urgellenc Pau Chica (1993), que al treball de fi de grau, Andorra durant la Guerra Civil Espanyola i la II Guerra Mundial, s’ha capbussat en un moment històric decisiu i que encara té zones d’ombra per il·luminar.

Vagi per endavant que el que Chica ha assajat és més una compilació a partir de la bibliografia existent —sobretot, Francesc Badia (El Copríncep Monsenyor Justí Guitart), Claude Benet (Guies, fugitius i espies), Amparo Soriano (Andorra durant la Guerra Civil), Josep Calvet (Les muntanyes de la llibertat) i Roser Porta (Andorrans als camps de concentració nazis)— que no una investigació que depari aportacions originals. Però faltava un treball de síntesi rigorós i entenedor com el que ell planteja. Doncs ara ja el tenim.

Avancem-ne les conclusions abans de tornar a les amenaces d’invasió: la primera i més important de totes, que Andorra va canviar contra pronòstic i com de la nit al dia en el breu lapse de temps que va des del 1930 fins al 1945, passant d’un país d’“emigració, semifeudal, sense perspectives de futur i políticament subordinat” a un altre d’immigració, amb noves infraestructures, l’emergència d’un protonacionalisme andorrà, les primeres polítiques sanitàries, els primers conflictes socials —recordi el lector les vagues del 1933, i la (diguem-ne) revolució— i, naturalment, un incipient servei d’ordre.

La culpa de tot plegat va ser de Fhasa —“Ens decisori i de poder gairebé amb més influència i efectivitat que el Consell General”— i dels dos conflictes bèl·lics que ens van tocar de ben a prop. Quasi de ple, de fet, perquè no van ser els republicans els únics a posar-nos en el punt de mira: també ho va fer Franco, i exactament pel motiu contrari: quan el 6 de desembre de 1938 França requisa Fhasa i restableix el subministrament elèctric a Barcelona, el govern de Burgos es planteja el bombardeig de la central d’Escaldes. I aquesta sí que era una amenaça creïble, diu Chica. Ho va evitar Mateu, l’home clau d’aquest període —sosté— que va actuar sempre amb el ple suport del Consell General i del síndic Cairat. Que no fos sant de la devoció del síndic —ho insinua la seva néta, Teresa, a El meu padrí— no és obstacle perquè políticament s’entenguessin i s’utilitzessin l’un a l’altre, diu. Convé en aquest punt recordar que la intervenció de Mateu va ser decisiva en els dos combois d’aliments arribats des de l’Espanya nacional —i a través de França— durant la Guerra Civil. Les autoritats republicanes, que també van rebre l’SOS, no es van dignar ni a respondre.

La llegenda negra, de nou

En aquesta línia, la neutralitat oficial durant la Guerra Civil es va veure molt matisada pels fets, sosté. De fet, el Consell General es va posicionar “clarament” a favor del bàndol nacional, “sobretot pel que fa al nomenament de Cairat, molt actiu en política exterior, posicionant-se amb el bàndol nacional i demanant l’ajuda del copríncep francès per mantenir l’ordre públic”. La pregunta, davant l’amenaça que van significar fins al maig del 1937 les incursions de milicians armats, i de la falta de col·laboració de la República en la crisi d’aliments, és si el Consell i Cairat tenien alternativa. Chica conclou que el paper del síndic va ser “decisiu” perquè Andorra sortís “indemne” de la Guerra Civil i de la 2a Guerra Mundial, sense invasió, ni bombardeig, ni simple deglució per part d’un dels veïns. Un miracle, vaja: “La seva habilitat negociadora és indiscutible; també el dubtós honor d’haver fet tractes amb Franco. D’una banda va assegurar la independència del país; de l’altra, va fer d’Andorra peça clau per a la derrota de la República.”

Les bones relacions amb l’Espanya nacional contrasten, diu, amb la tibantor cap a l’altre costat: primer, arran de les reticències franceses a retirar el destacament de Baulard, que no marxa fins a l’octubre del 1940; després, per l’obert col·laboracionisme del veguer Lesmartres, amb sinistres vincles amb la Gestapo de Tolosa —recordin l’operació del setembre del 1943 que va acabar amb Eduard Molné a la presó de Saint Michel—. Hi haurà pressions, és clar, tant de Franco com de l’Alemanya nazi “per perseguir i capturar els refugiats espanyols que col·laboraven amb les xarxes d’evasió”. Però de nou Cairat se surt amb la seva i els nazis no passen de la duana del Pas: “La neutralitat durant la 2a Guerra Mundial és indubtable i molt més clara que a la Guerra Civil”, conclou Chica, que acaba amb dues referències cridades a la polèmica: d’una banda, la 2a Guerra Mundial com a “punt de partida”, diu, “de grans fortunes sovint guanyades de forma dubtosa i que a curt termini afavoririen el desenvolupament i modernització del país”; de l’altra, la hipotètica, per no dir llegendària existència del que en diu “fosses comunes” de fugitius de l’Europa ocupada, esbombada el 1977 per la revista Reporter i que —diu— “no podem negar rotundament per l’opacitat amb què el Govern andorrà ha tractat el tema”.

Número de vots: 229
Comentaris: 1

Comentaris

AVUI ES QUAN M'HE POGUT PERMETRE LLEGIR AQUEST ARTICLE I NO EM PUC ESTAR DE COMENTAR QUE CREURE QUE VA SER SOLAMENT CAIRAT QUI "SE SURT AMB LA SEVA I ELS NAZIS NO PASSEN DE LA DUANA DEL PAS", ÉS COM A MÍNIM OPINIÓ D'HSTORIADORS INGENUS O POC DOCUMENTATS..! HO SENTO

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic