Diari digital d'Andorra Bondia
1937: Baulard compta morts
1937: Baulard compta morts

1937: Baulard compta morts


Escrit per: 
A. Luengo / El coronel Baulard, al centre de la imatge, el febrer del 1939 en la trobada amb els requetès del capità Aguirre a la borda de Cosp (Foto: Fons Daniela Sirés / Arxiu Nacional).

Jordi Piferrer exhuma a ‘Camino de liberación’ els informes del coronel sobre els fugitius de la zona republicana.

Sabíem gràcies als informes del ministeri d’Exteriors franquista que es conserven a l’Arxiu Nacional de la gran evasió que va tenir lloc l’11 d’octubre del 1937: dels prop de quatre centenars d’expedicionaris que aquella matinada van intentar passar a Andorra per la zona de Juberri, només ho van aconseguir entre 115 i 130. La resta van ser capturats –a trets– pels carrabiners que els havien parat una emboscada. Va ser una de les expedicions de fugitius més multitudinàries de la Guerra Civil espanyola. I probablement, la més desgraciada.

Però n’hi va haver d’altres d’igualment tocades pel mal averany, i és en aquestes que s’ha fixat especialment Jordi Piferrer a Camino de liberación, la tercera i tot just acabada de sortir del forn incursió en el periple bèl·lic de Sant Josepmaria. L’historiador català hi relata amb pèls i senyals la jornada andorrana del fundador de la prelatura de l’Opus Dei, que –com és sabut– formava part del grup d’una trentena de refugiats que el 2 de desembre del 1937 entrava en terra andorrana pel Mas d’Alins i gràcies als bons oficis del passador Josep Cirera, de qui de seguida tornarem a parlar.

A banda d’assistir des de primera fila i amb un detall inèdit gràcies al diari dels cmpanys de Sant Josepmaria a la gestació d’una expedició d’aquestes característiques, des dels primers contactes amb les xarxes de passadors a Barcelona –a la lleteria Mateu del carrer Tamarit, i al bar Bonavista de la Ronda de Sant Antoni– fins a la sortida pel Pas de la Casa cap a la zona nacional, el 10 de desembre, Piferrer hi ressenya un grapat de sucosíssims informes elevats per Baulard, comandant dels gendarmes destacats pel Copríncep francès l’agost del 1936 per garantir la sobirania andorrana.

L’autor s’ha fixat especialment en les expedicions que acaben malament. Baulard té molt fresc encara l’octubre del 1937, el mes negre: tot i que la gran evasió va acabar en escabetxada, diu que aquell octubre els gendarmes van controlar un miler de refugiats espanyols, i remarca la deserció de vuit guàrdies civils i un sergent de la Seu, que el 20 de novembre passen a Andorra i entreguen les armes, indignats pels disturbis constants, la situació alimentària i la incapacitat de les autoritats: “Gran part de la població i fins i tot oficials de l’exèrcit republicà estarien disposats a donar suport a Franco, fins al punt que un avanç [nacional] provocaria un més que probable aixecament general”, conclou.

No va tenir tanta sort l’expedició del 21 de gener del 1938, una trentena de fugitius que que va ser interceptada per una patrulla a l’alçada d’Arcavell. Com en el cas de la gran evasió de l’octubre anterior, els carrabiners no van dubtar a disparar: “[Els refugiats] es van dispersar i quan van intentar reunir-se només van aparèixer tretze dels expedicionaris, que són els que van arribar a l’oficina dels gendarmes a Sant Julià”. Baulard es renta sense manies les mans, diu que els fugitius no han sabut ubicar amb precisió al mapa la situació dels carrabiners, i conclou que “l’incident es va produir indiscutiblement en territori espanyol”.

Els carrabiners disparen a matar

Més problemes li causarà un incident similar i que implica una expedició de nou refugiats que el 4 de març del mateix 1938 van decidir creuar per la serra de Francolí. Eren les set del matí, feia mitja horeta de res que havien travessat a frontera i eren a poc més de 45 minuts a peu de Bixessarri, però van tenir la mala, pèssima pensada de fer foc per assecar la roba i les sabates: “De sobte, del darrere d’una roca a uns 50 metres van sortir tres o quatre carrabiners que van obrir immediatament foc. Un dels fugitius el van matar d’un tret al cap, dos més van fugir cap a Bixessarri, i els altres sis, cap a Os de Civís”. Però no els va servir de res: els dos que s’havien dirigit cap a Bixessarri van ser abatuts a mig camí, i els cossos van ser recuperats i enterrats al cementiri d’Os, mentre que els carrabiners van tenir temps de retirar el cadàver del que havien liquidat en primera instància, i de la resta no se’n va saber mai més res. Aquesta “conducta inhumana” dels carrabiners contra refugiats indefensos, conclou Baulard, “té commocionada la gent de la regió, tant a Andorra com a Espanya; els andorrans temen nous fets violents, perquè continuen arribant refugiats i sovint en grups nombrosos, i la gent de la frontera viu sota el terror dels carrabiners, que ignoren les ordes dels seus caps i estan acusats de disparar obertament als fugitius”.

El volum, com dèiem, inclou també una detallada relació de les gestes de Josep Cirera (1914-2010), el guia del grup de sant Josepmaria i fill dels masovers de cal Roger, entre la Seu i Asnurri, que entre el juliol del 1936 i el març del 1938 va conduir fins Andorra set expedicions –la més nombrosa, la del fundador de l’Opus Dei, una vintena llarga de fugitius: 1.200 pessetes per barba. Durant aquest temps va compaginar la feina de passador amb la de paquetaire, amb seu a l’hotel Palacín d’Escaldes, on s’havia instal·lat després d’una topada amb milicians a l’alçada de Tres Ponts, el març del 1937, que va acabar a trets: no el van pelar per poc, diu Piferrer. I també se’n va sortir de dos judicis sumaríssims, dos. Qui sap si de miracle i per acabar -en bona lògica- salvant un sant.

Andorra
Sant Josepmaria
passadors
Opus Dei
Jordi Piferrer
Camino de liberación
Cirera
Piferrer
Escrivá de Balaguer
Número de vots: 243
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic