Diari digital d'Andorra Bondia
Retrat de passaport de Pere Areny, que el mateix tribunal que el condemna a mort considerava de mentalitat “bastant simple”.
Retrat de passaport de Pere Areny, que el mateix tribunal que el condemna a mort considerava de mentalitat “bastant simple”.
Fotograma de la pel·lícula rodada per Bonaventura Rebés des del balcó de Casa Guillemó durant la lectura de la sentència, amb Pere Areny escoltant el veredicte.
Fotograma de la pel·lícula rodada per Bonaventura Rebés des del balcó de Casa Guillemó durant la lectura de la sentència, amb Pere Areny escoltant el veredicte.
Anant cap al cementiri per ser afusellat.
Anant cap al cementiri per ser afusellat.

1943: el documental clandestí


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: 'Pena capital' / 'Telefira 1988' / Arxiu Nacional

ATV va reemetre ahir ‘Pena capital’, que reconstrueix el crim del Gastó i que inclou la pel·lícula de Bonaventura Rebés, una joia quasi inèdita.

Són dos minuts escassos de metratge, rodats el 18 d’octubre del 1943 per Bonaventura Rebés des del balcó de casa Guillemó. Assistim a la lectura de la sentència que condemnarà a mort Pere Areny, el cabaler de cal Gastó de la Costa que la matinada del 30 d’octubre havia disparat un tret al seu germà Anton. A boca de canó i mentre dormia. Corts el va considerar culpable d’assassinat amb els agreujants de traïdoria, premeditació, nocturnitat i ús de mitjans desproporcionats, i el va condemnar a la pena de mort.

Això ja ho sabíem perquè Iñaki Rubio ens ho ha explicat a Morts, qui us ha mort?, la crònica definitiva sobre aquell episodi cabdal de la nostra història negra. Però si en tornem a parlar avui és perquè Andorra Difusió va emetre ahir molt oportunament Pena capital, el documental pioner de Jorge Cebrián que reconstrueix els fets a partir d’una quinzena de testimonis, amb què el 2008 es va endur el premi Pirene de periodisme. Notícia de les grosses perquè Pena capital ha sigut un documental semiclandestí i quasi maleït des dels inicis, i que tan sols s’havia emès una vegada, en l’estrena d’ara fa tretze anys. Una absoluta anomalia que es deu, recorda l’autor, als drets de dos dels documents històrics que incorpora: d’una banda, la celebèrrima fotografia de Valentí Claverol; de l’altra, la pel·lícula en 8 mil·límetres de Rebés. Segons sembla, la família només en va autoritzar una sola emissió, i per això Pena capital havia quedat des d’aleshores al calaix. Fins ahir.

Són dos minuts eterns, que arrenquen amb el reu tot sol, al centre de la plaça, amb el cap cot i emmanillat per davant. El plànol es va obrint i a poc a poc va apareixent la gentada que ha anat traçant un cercle al seu voltant, amb el cap de policia, els agents del servei d’ordre, el sometent, els batlles i, més enllà, una munió de gent convocada oficialment a la cerimònia: els caps de casa estaven obligats a assistir-hi, i botigues i comerços havien hagut de tancar. En un moment donat, el cap de policia s’endú Pere camí del patíbul, al cementiri de la capital. Just quan la tètrica comitiva surt de la plaça, un quisso denerit creua l’escena, la multitud trenca el cercle i del costat de Sant Esteve surt un grup de dones en processó. S’ha acabat. Pur Solana.
La pel·lícula de Rebés s’havia emès tan sols a l’especial Tele-Fira del 1988 i per això se’n conserva còpia a l’Arxiu Nacional, d’on procedeixen les imatges d’aquí al costat. L’èxit de Morts, qui us ha mort?, suggeria rescatar-la del bagul dels records, i Andorra Difusió va tenir els reflexos de moure cel i terra per reemetre Pena capital ni que sigui una vegada. Sembla que no es podrà visionar a la carta.

Tant el documental com la pel·lícula de Rebés posen rostre als protagonistes d’aquell fratricidi, i el mateix Cebrián, que es va enfrontar en aquest episodi quan encara se’n parlava a mitja veu, recordava ahir les claus del rodatge: “Hi havia moltes reticències a parlar-ne, entre la gent gran de Canillo. Molts pensaven que potser haurien pogut fer alguna cosa per salvar-lo i preferien no remenar el passat. El cert és que ningú no va demanar clemència per Pere. Però cometríem un error si jutgéssim aquella gent segons els nostres paràmetres: estaven en plena II Guerra Mundial, amb els nazis encara en ple apogeu, fugitius amunt i avall, i la vida d’un fratricida valia ben poc.”

Cebrián encara recorda la impressió que deixa el fragment de Rebés, “com si el pobre Pere estigués assistint el seu propi funeral: és esgarrifós”. L’escolanet que porta la creu, que encara era viu el 2008, a qui va poder localitzar i entrevistar, però que no va voler sortir a la pantalla. La convicció íntima que Pere patia alguna mena de malaltia mental, “tot i que no disposem de cap document que ho acrediti”, i els motius que van portar el Tribunal de Corts a ser més indulgent amb la parricida escaldenca a qui el 1945 se li va commutar la pena de mort per la cadena perpetua: “Probablement la seva família tenia més influència que la dels Gastons, que eren ja el fi d’una estirp. Que fos una dona també hi devia tenir a veure. I la gran diferència: va tenir qui demanés clemència. Pere, no. Però és que havia atemptat contra un dels pilars de la societat andorrana de l’època, que era la institució de la família. Un crim imperdonable”.

Andorra
Canillo
Gastons
Pere Areny
sentència
Pena capital
Jorge Cebrián
Iñaki Rubio
Morts quin us ha mort?
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic