1959: ‘Stern’ acusa

El setmanari sensacionalista alemany posa Andorra al centre del mercat negre europeu de cotxes robats.

“El lector d’aquesta història que no sàpiga on anar de vacances, ho té fàcil: l’hotel X els espera. Bons preus, vins selectes, cuina francesa... i un garatge molt ben assortit.” Així acaba la crònica –La pista porta a Andorra– que la revista Stern va dedicar al número del 21 de març del 1959 als tèrbols negocis automobilístics que, segons el seu reporter, R. Uberall, conduïen fins a Andorra. Al garatge d’aquest hotel X. Ben conegut, per cert. Contraban pur i dur de cotxes robats que d’alguna manera arribaven al nostre racó de món, se’ls canviava la matrícula i des d’aquí eren reexpedits cap a França i cap a Espanya.

Segons Uberall, és clar, que no va tenir manies a acompanyar dues de les suposades víctimes per comprovar in situ el modus operandi de la xarxa. I si en parlem avui és perquè un exemplar d’aquest número de Stern –setmanari de llarga trajectòria que sovint es posa al sac de les publicacions sensacionalistes: no hi va ajudar gens que el 1983 publiqués uns falsos diaris de Hitler– acaba d’ingressar als fons de la Biblioteca Nacional. La història és rocambolesca i ens col·loca directament a l’epicentre del mercat negre de cotxes amb testimonis com el d’un tal Walter Mossler, propietari d’un negoci de lloguer de vehicles a Karlsruhe.

La cosa anava així: apareixia un paio que li llogava un cotxe, i a l’hora de reclamar-lo perquè no l’hi retornava es trobava amb la desagradable sorpresa que li havia donat un nom o una adreça falses. No era gaire elaborat, però es veu que funcionava. En aquest cas va ser un Mercedes, i l’home va i travessa mig Europa al darrere del cotxe. A la Guingueta d’Ix s’hi topa una sospitosa rècula de vehicles amb matrícula alemanya. Però el seu Mercedes 180 no hi és, i algú li suggereix que provi una mica més enllà. A Andorra. A l’hotel X. Se n’hi va. O se n’hi ve. Hi demana habitació i, ves per on, resulta que en un carreró al costat de l’hotel hi localitza el seu cotxe, ja andorranitzat –matrícula AND 1758, per concretar–. Li fa foto, amb el conductor a dintre, i se’n va –diu Uberall– a veure l’autoritat. La vegueria francesa se l’espolsa perquè és un afer “intern”. I l’autoritat nativa li exigeix un document que, quina casualitat, no porta i que haurà d’anar a buscar a Karlsruhe si vol recuperar-lo.

No queda clar si el bon Mossler torna amb els papers o no. Però qui sí que sembla que se surt amb la seva és un tal Max Sutterlin, de Kassel, a qui també li havien pispat el cotxe –un Opel Rekord– pel mateix procediment. Sutterlin també ve fins aquí per recuperar-lo. Amb un joc de plaques per si sona la flauta. I sona. El més suculent són, però, les precaucions que pren a l’hotel on fa nit. Com que a l’habitació no hi ha ni clau ni molt menys cadenat, barra la porta i amaga la matrícula i la documentació del cotxe sota el coixí. Per si de cas. De tot això n’hi ha seqüència fotogràfica. La següent imatge és a la frontera, cantant victòria amb el seu Opel.

El reporter Uberall, en fi, dona els noms no només de Mossler i Sutterlin sinó de tots els que intervenen en el negoci: els pispes alemanys, els partenaires i les autoritats que, diu, miren cap a un altre costat mentre els carrers (i garatges) andorrans s’omplen de cotxes alemanys. I conclou, amb el toc irònic que esquitxa l’article, que perquè es prenguin el problema seriosament “caldrà que uns quants compatriotes més vinguin a Andorra a recuperar el seu cotxe”.