Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, literatura, editorial, Robert Pastor, Manel Gibert, Agustí Franch, poesia, Dallerès, Maymó
Andorra, literatura, editorial, Robert Pastor, Manel Gibert, Agustí Franch, poesia, Dallerès, Maymó

2017: un any de ficció


Escrit per: 
A. Luengo

Ja poden anar fent un raconet a la llibreria de casa, perquè el curs es presenta especialment fecund en novetats editorials amb segell local. Serà un any eminentment de ficció, de seguida ho veurem, amb una gratíssima sorpresa lírica per començar: el retorn de Manel Gibert, en silenci des de Blaus a la deriva, i això va ser el 2010, i que té coll avall, molt coll avall, A l’ombra del solstici. Per dir-ho ràpidament: 65 haikus –ja ho saben: aquesta estrofeta d’origen i regust japonès, tres versos de cinc, set i cinc síl·labes, i tema diguem que bucòlico-pastoral– amb dotze il·lustracions de Sergi Mas. La publicarà, si tot va com està escrit, Editorial Andorra a temps per a Sant Jordi, i els lectors més lleials hauran lligat de seguida caps: l’autor torna al territori conegut que ja va trepitjar al Quadern d’Arans (2003) i que de fet, diu, “mai no he abandonat del tot: el resultat és una selecció d’instants, de setembre a maig i al llarg d’aquests últims catorze anys, però com si fos un sol cicle d’hivern”.

¿Més Arans, doncs? No ben bé: “És el mateix espai, les emocions són igualment expresses, i segueixo les convencions del gènere, però no és una continuació”, insisteix. “Potser aquesta sèrie és més reposada i més fluida; els que l’han llegit hi veuen un aire molt diferent: més accessible, impactant, senzill i sofisticat alhora.” Amb la naturalesa com a far temàtic, perquè no pot ser d’una altra manera quan parlem de poemes que es volen haikus, “però sense caure en tòpics virgilians”.

Ja veurem com s’ho farà, Gibert, però és sens dubte una estupenda notícia que per segon curs consecutiu –l’any passat van ser les Distàncies d’Orobitg– tinguem un poemari local per omplir-nos-en el pap. Veníem, no ho oblidem, d’una sequera d’anys. El que està clar, com a mínim des de la perspectiva actual, és que el 2017 serà un any de ficció. Molta ficció: curta i llarga. Comencem pel final, pel que és probablement i ara mateix el nom més exportable de les nostres lletres, i també –diguem-ho tot– el que ho té encara més verd. Encarrilat, diu, però verd: Albert Villaró ens ha acostumat a un ritme –més aviat salvatge– de títol nou cada dues temporades. I també a alternar una aventura de Boix el Vidu amb una novel·la diguem que convencional. Com que l’última va ser La bíblia andorrana, el 2015, l’any que ve tocarà... Doncs tocarà una mena de seqüela, continuació o potser spin-off, ja es veurà, de la formidable ucronia que va aixecar a Els ambaixadors. Segur que ho recorden: Franco mor al Dragon Rapide, Companys proclama la República catalana i, ja en la postguerra, els pèrfids espanyols consideren l’opció d’un bombardeig atòmic de Barcelona, i tot des de la perspectiva del bon Esteve Farràs.

De soledats i neopaganisme

La cosa promet, però no se’n facin massa il·lusions perquè –diu el mateix Villaró–“és veritat que tocar, tocaria, però no sé si hi arribaré a temps: a poc a poc i bona lletra”. I això, anar ben a poc a poc, és exactament el que ha fet Robert Pastor, el degà del periodisme nacional, autor de dilatadíssima trajectòria però de qui l’última notícia literària que teníem era Aquí les penjaven, la sensacional i pionera monografia consagrada a les nostres bruixes: la Galoxa del Vilar i tota aquella pobra gent. Doncs Pastor ja té gairebé a la impremta Perdut i altres històries de les Valls (Anem Editors), un recull de quinze relats de longitud i temàtica diversa amb dos únics punts en comú: que tots estan ubicats en aquest racó nostre de Pirineu i la desorientació existencial que –diu– experimenten tots els personatges, “que han patit els canvis de les últimes dècades i que s’hi han hagut d’adaptar... o no”. Una tropa d’individus desorientats, doncs, o perduts, que era el títol original del recull. A Pastor, en fi, el teníem fins ara per historiador i també per poeta (Mai no tornaràs a Ítaca, Entre l’aigua i la pedra), però el cert és que al sarró hi oculta una considerable obra de ficció, amb una novel·la històrica (Ynessa de Gaxen y otras cinco, brujas, 1978) i un altre recull de relats (Cuentos, 1985).

El seguirà, diu, un nou patracolet històric, però com que no és al sac i ben lligat, ho deixem aquí. Qui ja té llibre a la impremta és Agustí Franch: sí, l’autor de Fred –avui al Claror, segona i última funció– i del Tamarro, i el guionista i director del Club Piolet, polifacètic com pocs i en un moment especialment dolç: Mesclant li publicarà de forma més o menys immediata Wicca, la seva tercera novel·la –les altres dues són Sota le llei de Murphy i Generacions–, relat de misteri que transcorre entre Barcelona i Llessui, entre els anys 50 i l’actualitat, a compte de la peripècia de Jaume, a qui la vida li fa un gir de 180 graus el dia que mor el padrí, es queda sol i resulta que algú, no sap qui, s’entossudeix a pelar-lo. Però a poc a poc, i seguint una mena de ritual neopagà. Afegeixin-hi una mica de bruixeria i de Wicca –busquin, busquin a internet–, ambientin-ho al Pirineu, i el resultat és exactamernt aquest. Al desembre a la llibreria. I tot això, és clar, de moment. No és mala collita, i més tenint en compte que hi haurà novetats, segur –autors que no diuen ni piu fins que la criatura no surt de la impremta–, i les sorpreses reglamentàries.

Avui, Maymó; ben aviat, Dallerès amb ‘Entre fronteras’

La collita literària de la temporada ha arrencat ben aviat, aquest any: al juliol, exactament, i amb Proyecto Dante (Egarbook), la tercera incursió en la narrativa diguem que fantàstica del canillenc David Arrabal, ara amb una de zombis a l’andorrana. El van seguir David Gálvez, aquí en la faceta de traductor, amb els tres contes de Kipling que conformen La millor història del món (Males Herbes), i fa quinze dies es presentava a La Puça la segona i última entrega de la correspondència entre Rilke i Lou Andreas Salomé en un segell, Límits, que per al 2017 prepara Seahorse, Cavallet de mar, primera traducció al català de Janice Pariat, l’última sensació de la literatura índia. Amb traducció, de nou, del mateix Gálvez. El capítol de novetats el completava dimarts Toni Morell, amb dues entregues memorialístiques en perspectiva (Casa de la memòria i Passaport sense nom). Com que parlàvem de traduccions, no ens descuidem de Servi de Semma, el patracol de romans que Xavier Maymó va publicar el 2013 i que precisament aquesta tarda presenta al Fòrum FNAC la versió en castellà, titulada El Siervo (Suma de Letras). I acabem amb Josep Enric Dallerès, que ha fet la Manela de Frontera endins parlar en castellà a Entre fronteras, que veurà la llum a Anem, és clar.

Andorra
Literatura
Editorial
Robert Pastor
Manel Gibert
Agustí Franch
poesia
Dallerès
Maymó
Número de vots: 188
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic