El ministeri de Cultura tenia moltes esperances posades en l’Estatut de l’artista, l’eina que havia de facilitar la professionalització dels nostres creadors. Doncs bé, al cap d’un any no se n’ha registrat ni un. Però per generar papers que no quedi: Cultura presenta un Pla estratègic que té entre d’altres objectius fomentar l’accessibilitat, la diversitat, la sostenibilitat i la participació. Escaldes conclou el projecte Caldes, amb la remodelació del passeig del riu i de la placeta del Madriu concebuda per Balmaseda, i el cine tanca el curs amb una estrena (Borís I) i un curt a Sitges (El mal donat): no està malament.

Arts plàstiques: Caldes
L’any comença amb una notícia luctuosa: el traspàs de Francesc Galobardes, el pintor de la neu, mort el 27 de gener als 93 anys. L’espai que du el seu nom a Canillo li consagra al gener una retrospectiva que repassa la trajectòria única d’un dels pioners de les nostres arts plàstiques. Al juny tanca la paradeta la galeria Taranmana, després de cinc anys en què s’havia convertit en el penúltim reducte dels artistes nacionals. El circuit de galeries, que ja era escarransit, queda ara reduït al Mama Maria, al Lab Art i a la galeria Carlos Teixidó, que celebra dos anys d’existència, perquè Art al Set no s’acaba de saber mai si està oberta, tancada o hibernada. En canvi, reobre per fi l’Espai Caldes, que ha d’exercir de centre neuràlgic de la reforma de la part alta de Carlemany, juntament amb la intervenció al passeig del Riu, a la plaça del Madriu i a la placeta dels safarejos projectada per Javier Balmaseda i que sembla que, ara sí, arriba al tram final d’unes obres que s’han acabat eternitzant. El que no es pot negar és que el projecte visionari de Balmaseda li ha canviat la cara a una zona fins ara marginal de la parròquia. Ara cal aprofitar l’embranzida.
El primer a desfilar pel nou Espai Caldes –que sigui dit de passada s’assembla a l’antic com un ou a un altre ou– és Ángel Calvente, i el segon, Martín Blanco. No gaire lluny d’aquí també hi ha novetats, i de les grosses: el museu Thyssen planeja abandonar l’hotel Valira, seu de la pinacoteca des del 2017, i mudar-se a l’edifici Node, la futura seu d’Andorra Telecom a la capital. Un canvi estratègic que ha de permetre al Thyssen ampliar l’espai expositiu i obrir-se a les noves tecnologies, així com multiplicar la xifra de visitants, que sense ser dolenta –per sobre dels 15.000, però per sota de les 20.000 entrades– no ha complert tampoc les expectatives. El trasllat està decidit, i aprovat pel Govern, que hi aporta anualment 450.000 euros, però no es concretarà fins al juny del 2026, quan es preveu que concloguin les obres del Node. També va per a llarg el nou Museu de l’Automòbil, que el ministeri de Cultura projecta a Encamp, en una parcel·la del Comú adjacent a la plaça dels Arínsols. Però sembla que també en aquest cas la decisió de deixar l’actual equipament és ferma. Veurem, perquè fa un lustre també ho semblava, es va arribar a convocar el reglamentari concurs i a pressupostar l’obra per 11,5 milions d’euros, i tot plegat va acabar al calaix dels bons propòsits.
Va ser aquesta una de les principals novetats del Pla estratègic de museus i monuments per al període 2024-2029. L’altra, la (descoratjadora) insistència en l’“accessibilitat i inclusivitat” de la visita, i a promoure la “diversitat”, la “sostenibilitat” i també la “participació”. Tot això es traduirà, segons el director de Promoció cultural, Joan-Marc Joval, a incorporar la perspectiva de gènere i la diversitat cultural “en els relats i les museografies per fer-los més inclusius i més compromesos amb la societat”. Per si no havia quedat clar: “Revisar-los des d’un punt de vista femení, portar al primer pla personatges que ja formen part del relat però als quals no s’havia donat potser el protagonisme que mereixien. Revisar, en resum, el paper de la dona, fer-lo aflorar i introduir-lo al discurs tant de les col·leccions permanents com de les activitats paral·leles que s’hi programin”.
La galeria Alta d’Anyós continua fent la seva: exposant l’obra d’artistes internacionals (William Wegman, Ramon Masats i, a partir del febrer, Txema Yeste), ensenyant la poteta a Paris Photo i fent de pont amb la sala de Govern, on aquesta tardor ha recalat una formidable exposició d’autoretrats de la nord-americana Vivian Maier, la fotògrafa amb què Pancho Saula va obrir fa tres anys la galeria. I mereix també una línia, o unes quantes, el CAEE escaldenc, on ara mateix es pot veure l’obra gràfica de Kandisky però que també ha tingut lloc per a la movida madrilenya i la contracultura dels anys 80.
I hem deixat per al final l’Estatut de l’artista, que havia de ser el gran catalitzador que facilités la professionalització del sector però que un any després d’entrar en vigor s’ha demostrat inoperant. Dels prop de 400 artistes censats no se n’hi ha inscrit cap. Ni un. Fins al punt que el ministeri ja rumia altres criteris per definir la professionalitat: pensa en la titulació i el currículum i perquè el salari mínim “no s’ajusta a la realitat del sector”.

Cine: Borís i Carles
També el setè art ha confirmat la bona salut que apunta des de fa unes quantes temporades amb dues estrenes absolutes: Borís I, el documental amb què Jorge Cebrián reconstrueix la formidable peripècia de l’apòcrif rei d’Andorra, i El mal donat, amb què Hèctor Mas i Alfons Casal es van colar al festival de Sitges. Pot semblar una collita pobra però cal tenir en compte que els ritmes de producció de la indústria cinematogràfica són lentíssims, i ja firmaríem poder ressenyar en endavant dues estrenes anuals. El 2025 ha de portar l’estrena de Skye, l’últim llargmetratge de José Pozo, i el rodatge de Els de Sau, biopic de la banda de Carles Sabater i Pep Sala que es va endur l’últim ajut al cine del ministeri de Cultura i que suposarà el debut d’Elisabet Terri en la distància llarga. Acabarem amb Andrea Sánchez, que es va endur el premi al millor guió a l’última edició del festival Ull Nu amb el curt Frialdad, que revisa l’obra de Jordi Gigó i reivindica la figura de Rosa Mari Sorribes com a pionera del setè art andosí. Ja que en parlem, llarga vida a Ull Nu, el millor que li ha passat el segle XX al nostre audiovisual.