És clar que hi ha hagut ombres, aquesta és la fatalitat de l'existència. Aquest curs ens ha deixat la ceramista, escultora i fotògrafa Trudy Kunkeler (18 de març), estretament vinculada a la galeria Riberaygua, guanyadora en dues ocasions dels premis Arts Andorra i que ens va visitar per última vegada el 2017, a la Taranmana. No va ser l'única baixa entre les files de la cultura: poc després va traspassar Andreu Cardona (11 d'abril), fill de cal Callaueta del Puial i l'home que, junt amb Isidre Armengol, de casa Fusté del Puial, i Pere Canturri, de cal Calones, va mantenir viva la tradició de les falles, fins que el 1987 un grup d'il·luminats els va anar a buscar per recuperar una festa que s'havia deixat de celebrar als anys 50. L'últim a dir-nos adeu ha sigut Jean Claude Chevalier (3 d'agost), marmessor literari d'Isabelle Sandy, que en va salvar els fons documental, inclosos els manuscrits d'Els omes d'aram, Les nits andorranes i La nova Andorra, i que anys enrere l'havia cedit generosament a l'Arxiu Nacional. Un home discret, al·lèrgic als focus i autor de Guerra, terra i estrelles curiosíssima novel·la que recrea el rodatge andosí de Les hommes d'airain, el 1943 i en plena Guerra Mundial.

Un altre traspàs, aquest estrictament metafòric, ha sigut el del premi Pirene de Periodisme, amb nocturnitat i traïdoria, que el ministeri de Cultura ha deixat de convocar quan li faltava poc per celebrar la 30a edició. El Pirene ha sigut el primer –i de moment, l'últim– a pagar el desgavell dels premis literaris, dotats de recursos considerables però amb participació escassa i tirant a nul·la repercussió. El Pirine, per exemple, era un dels tres premis periodístics dotats per organismes públics, però és que de ficció n'hi ha mitja dotzena llarga. Milers d'euros enterrats. El ministeri semblava decidit a replantejar la política de premis, començant pel Fiter i Rossell, però a l'hora de la veritat ha optat pel continuisme: ningú vol passar a la història com el ministre (o el director) que va matar-lo encara que tots els que hi entenen una mica hagin dit per activa i per passiva que és un pur zombi. Així que l'any que ve tornarem a llençar 10.000 euros a les escombraries. Un altre final ha sigut aquest any el de Límits: la veterana editorial ha abaixat la persiana després de quatre decennis i un grapat de títols els quals destaquen joies com Tanguy, la trilogia marsellesa d’Izzo, les dues entregues de Rainer & Lou i en l'última etapa, els relats de Manel Gibert (Vertigen) i laproses poètiques de Noemí Rodríguez (El que mai et vaig dir).

Però si hem de posar-li nom al 2025, haurem de dir que ha sigut l'any de Bragafolls. El llegendari castell s'havia resistit a revelar la seva ubicació fins que l'excavació impulsada per Patrimoni al roc de l'Àliga de Sant Julià va tocar tou: sota les pedres i les bardisses hi va aparèixer una estructura indubtablement defensiva, amb el seu mur i el seu fossar, d'època altmedieval com sembla indicar el material arqueològic que s'hi ha exhumat i que va col·lapsar en un sol episodi, hipòtesi que quadraria amb el setge que va posar abrupte fi al castell. Va ser aquí on, en algun moment cap al 990 de la nostra era un grup d'intrèpids andorrans es va plantar davant del veguer del comte, un tal Sendred, en va expulsar la guarnició i molt probablement el va arrasar. És el moment alfa de l'andorranitat, perquè frena d'arrel el procés de feudalització en marxa a l'altra banda del Runer. En endavant, nosaltres anirem per un costat, i els nostres veïns de baix, per una altra. I això és el que quedarà gravat a foc tres segles després als Pariatges.

I si Bragafolls és la cara, la creu arqueològica la va deparar el dolmen del Cubil, la primera estructura megalítica documentada al nostre país. La segona campanya d'estiu havia de confirmar les elevades expectatives que s'havien generat l'any passat. L'objectiu era exhumar les restes que els arqueòlegs creien ocultes sota les grans pedres caigudes de la cambra funerària, al centre del túmul. Posats a somiar, i si allà sota ens hi esperaven les restes dels difunts que hi van ser inhumats fa quatre mil·lennis –perquè el dolmen data d'entre el 2300 i el 2000 abans de la nostra era– o com a mínim l'aixovar? Però a l'hora de la veritat, res: sota les lloses centrals del que indubtablement és una cista no hi va aparèixer cap resta. Ni òssia ni material. Probablement, perquè el dolmen va ser espoliat en algun moment posterior. En fi que no tenim restes, però sí que tenim dolmen. I no un, sinó dos, perquè el del Cubil té un germà petit a l'altra banda del circ, cap a la portella de Joan Antoni i a 2.700 metres d'altura, que espera torn.

L'altra fita patrimonial de l'any és Casa de la Vall, que arriba in extremis al recull perquè la reforma integral de l'interior, que havia arrencat a l'abril, es va inaugurar deu dies enrere. Feia sis decennis llargs, des de la reinterpretació que s'hi va practicat el 1962, que no s'hi tocava com qui diu una pedra. Per fora la veurem igual, perquè ningú s'ha atrevit a reintegrar l'arrebossat original que es va arrencar aleshores, ni la tronera que toca al roc de la Vall, ni el matacà que vigila la porta principal, totes elles invencions modernes. Però a dintre s'ha revertit una part substancial dels excessos del 1962, i el resultat és un casalot més sobri i contingut, més institucional i menys folklòric, tant a la sala dels Passos Perduts com al despatx del síndic, la cuina i l'hemicicle. S'han restaurat els frescos, el tríptic de la Crucifixió i el Sant Ermengol i s'ha incorporat la primera bandera tricolor, que data del 1866 i que és un obsequi de Napoleó III, i l'urna de les sis claus, s'ha dotat d'ascensor per facilitar l'accessibilitat, la porta principal torna on havia estat sempre, de cara al carrer de la Vall, i pel camí hi hem perdut la capella, però és que no es pot tenir tot. Sense sortir de Casa de la Vall, a la reaparició l'any passat del llibre IV, amb les actes d'entre el 1743 i el 1864, cal afegir-hi el Manual Digest del 1797, en realitat un tercer Politar sortit de la mà d'Antoni Puig, que es creia fins ara perdut i cedit per l'últim propietari, Jordi Alcobé. El volum s'ha restaurat i digitalitzat, i el mateix Consell General n'ha patrocinat un primer estudi que firma l'historiador Francesc Rodríguez.

Tot el que precedeix han sigut episodis afortunats però eminentment singulars. Existeix en el nostre petit submon cultural un moviment de fons que aflora a la superfície any rere any amb potència inusitada i que mereix atenció especial. Fa tan sols dos decennis es podien comptar amb una mà, i sobrava algun dit, les novetats literàries del curs. Avui no passa mes sense que arribin als aparadors una, dues o més novetats. Es podrà discutir si són més o menys interessants, però ni que sigui per pura física és qüestió de temps que de la quantitat n'acabi brotant la qualitat. Entre les noves veus de ficció, les de Marc Cortés (Colls d'ampolla), Eva Arasa (L'ànima separada del cos), Txema Díaz-Torrent (Xarnego) i Laura Tomàs (Matermorfosi). I no ens podem descuidar de Nil Forcada, autor de Tolls, la novel·la amb què es va endur el Fiter i Rossell del 2024, la novel·la més prometedora del curs. Però és que no només de ficció viu l'home, i per això hem de saludar amb especial devoció el debut poètic de Mercè Aznar (Yuriko).

Entre els diguem-ne consagrats, Medusa ha traduït al castellà Pau de Gòsol, d'Iñaki Rubio (Picasso en el Pirineo), Albert Villaró ha reeditat en butxaca una de les seves primeres novel·les (L'any dels francs) i un dietari de viatge, de l'estil del seu estimat Francisco de Zamora però en clau estrictament local (Cadí. Una biografia), Joan Peruga ens ha ofert el negatiu de Flaixos de llum blanca a Sentinella, la crònica d'un quart de segle de viacrucis hospitalari de la seva dona, la també escriptora Pilar Burgués, i ha debutat en la novel·la gràfica amb una versió de El museu de l'elefant; Teresa Colom ha donat la campanada amb Tot va passar alhora, duríssima i descarnada crònica familiar, i Greg Coonen ha tornat al thriller internacional amb The Wolff Within, l'esperada seqüela de La pífia; i no ens oblidarem d'Albert Ginestà, plusmarquista de la Nit literària després d'endur-se amb Atles d'ombres el premi de contes i narracions, el cinquè del seu currículum; ni del Lloret Negre que s'ha endut Ludmilla Lacueva amb Vots de sang.

Això, per la banda dels creadors. Però és que a l'altre costat hi ha la indústria editorial, amb una nau insígnia com és Trotalibros, que s'ha fet un forat cada vegada més sòlid i cada vegada més gran amb la seva aposta per clàssics descatalogats (les memòries de Konstantin Paustovski, Eran hermanas, Capturo el castillo, Qué verde era mi valle), un dièsel com Anem i el seu compromís amb els autors i els temes locals, l'aventura romàntica de Medusa, que oscil·la entre la vocació llatinoamericana i la prosaica realitat del mercat, i quixotades com Marinada, culpable d'una joia com Consideracions de l'art rupestre i popular, de Jordi Casamajor.