Va ser la performance perfecta i la va perpetrar la cònsol d'Escaldes en la inauguració de La censura és la comissària d'aquesta exposició, amb els fons del Museu de l'Art Prohibit de Barcelona. Segur que ho recorden: a Rosa Gili li va entrar de sobte un pànic cerval i va reclamar al comissari de la mostra –que tot i el títol, sí que en tenia– a retirar una de les obres. Per concretar: la portada del Charlie Hebdo amb la caricatura de Mahoma i el doble lema "Tout est pardoné. Je suis Charlie" que va publicar la revista satírica francesa en resposta a l'infame atemptat terrorista del 7 de gener del 2015 a París. La cònsol va al·legar motius de “seguretat nacional” i va apel·lar a l’alerta antiterrorista vigent aquells dies de maig a Espanya i a França. Un extrem, aquest de la "seguretat nacional", que el mateix cap de Govern es va encarregar de desmentir. Però Gili no volia tenir sobre la seva consciència, deia, el pes d'un hipotètic atemptat que ningú, ni la policia, havia augurat, i va tirar pel dret, o es retirava la portada o no hi havia exposició. Un dilema molt progressista que es va resoldre de l'única manera que ho permetia la dignitat de tots: no hi va haver exposició, però el Comú va haver d'abonar religiosament els 35.000 euros en què s'havia pressupostat la que havia de ser, per a més inri, la cita estel·lar del cartell del 20è aniversari del CAEE. El que dèiem al començament, la performance perfecta.
Només per això el 2025 ja hauria valgut la pena, perquè no cada dia, ni cada any, assistim en viu i en directe a un acte de flagrant censura artística. Però si d'una cosa podem sentir-nos en veritat orgullosos aquest curs és de la campanya engegada per Velles Cases per restituir la memòria dels nostres compatriotes deportats als camps de concentració nazis. Feia anys que hi anaven al darrere i la campanya va culminar al maig amb les vuit Stolpersteine, les pedres per ensopegar que l'activista alemany Gunter Demnig va començar a plantar el 1993 a les cases natals dels infortunats que van morir a la deportació. Avui hi ha més de 75.000 Stolpersteine repartides entre prop de 1.800 localitats europees, i les vuit primeres en terra andorrana es van col·locar la primera setmana de maig: en memòria de Bonaventura Bonfill, de cal Candela de Meritxell; Josep Franch, de cal Ponet de Canillo; Pere Mandicó, de casa Xicos de Prats; Josep Calvó, de casa Jaumina, també de Prats; Anton Vidal, de cal Vidal, de nou a Prats; Càndid Rossell, de ca l’Adela, a la capital; Salvador Montanya, de ca la Conxita 1916, també a Andorra la Vella, i Bonaventura Casal, de ca l’Aern de la Margineda. Faltaran cinc deportats andorrans més que van patir l’horror dels camps nazis –Francesc Mora, Anton Pons, Miquel Adellach, Antoni Puigdellívol i Pedro Inglés. Tots ells tindran la seva placa Stolpersteine en una segona fase de la campanya, una vegada s’hagi obtingut la preceptiva autorització de les famílies. I convindran tots els que vam tenir el privilegi d'assistir-hi que va ser un dels actes més singulars, emotius i a la vegada reconfortants d'aquest curs.
En similars termes ens hem de referir als 95 anys de Sergi Mas, que vam celebrar al novembre amb una lectura pública de fragments de la seva obra literària i que tindrà uns quants colofons: el primer de tots, Cuina de Casa de la Vall, el baix relleu en fusta que la família Cerqueda Sierra li va encarregar el 1970, que va passar els tres decennis següents a l'hotel Pol i que la família ha cedit al Comú, que l'exposarà en un lloc de privilegi del nou Centre Cultural; el segon, el conjunt escultòric inspirat en el ball de la Marratxa –vuit figures d'acer Corten, entre 1,80 i els 3 metres– que s'instal·larà al pont del Solà, a la rotonda de Fontaneda: La porta de la parròquia; i el tercer, Tafetans de justícia, el volum de relats amb què tanca el cicle iniciat amb Cassigalls i Les Valls desitjades i amb què Medusa començarà l'any. N'hi ha un quart, les memòries de Sergi Mas, que ara sabem que existeixen i que els seus devots reclamen amb insistència i amb urgència: seria un pecat que es quedessin al calaix.
Més coses, i de cine. Semblava que havia de ser un any no direm que perdut, perquè va començar amb el Gaudí a la millor direcció d'art que Laia Ateca es va endur per Polvo serán –atenció, que podria repetir el 2026, ara amb Sirat, però el moviment ha sigut realment mínim–. L'única estrena del curs ha sigut L'estafador que va ser rei d'Andorra. Però quina estrena: el documental amb què Jorge Cebrián resumeix tot el que ha arribat a saber sobre el gran Boris Skossyreff –i és molt– va resistir sis setmanes a Illa Carlemany i es va projectar també a la Seu, Barcelona, Lleida, Palma, Madrid i finalment a Filmin –va ser la primera producció íntegrament andorrana que s'estrenava a la plataforma. Cebrián ho va petar també amb la versió escrita de l'epopeia: tres edicions en dos mesos. La tercera gran notícia de l'any ha sigut el rodatge de Els de Sau, el debut en el llarg d'Elisabet Terri. La pel·lícula segueix la trajectòria de la banda catalana des dels inicis fins al fatídic concert del 13 de febrer del 1999 a Vilafranca del Penedès, amb Guim Puig en el paper de Carles Sabater, i Pol Monen com a Pep Sala. Diu la directora que serà un biopic a l’estil Bohemian Rhapsody més que musical en la línia de La La Land i l'estrena es farà esperar fins a la tardor.
El patrimoni ha donat bones i males notícies. Entre les primeres, cal començar per una altra restitució, aquesta de la creu de ferro de Meritxell, que es va trencar a conseqüència de l'incendi, i de les campanes de l'espadanya del santuari vell. És cert que la creu és una germana bessona de l'original adquirida a la comuna normanda de Gesnes, i que les campanes són sengles rèpliques de les originals romàniques que es conserven a l'interior del temple. Però es tracta d'un sensacional exercici de memòria patrimonial que no mereixia passar desapercebut. Entre les dolentes, el litigi en què ha desembocat l'entorn de protecció de Casa de la Vall i de l'arxiprestal de Sant Esteve per la demanda de nul·litat demanada per tres propietaris descontents amb un text que qualifiquen d'“arbitrari”, que retalla de forma inconstitucional el seu dret de propietat i que sobretot arriba dos decennis tard, quan altres intervencions molt més pertorbadores –el nou Consell General, sense anar més lluny– ja han liquidat les visuals que l'entorn litigiós diu que pretén preservar. Veurem com acaba, i com afecta la candidatura dels testimonis materials de la construcció del Coprincipat dels Pirineus, que es ventilarà (esperem) l'any que ve.
I com que aquest és un balanç personal, sentimental i capritxós, sense cap pretensió d'exhaustivitat, permetran que ens esplaiem ara que no ens llegeix ningú en dos episodis que han passat injustament desapercebuts: el primer el va protagonitzar Alan Ward, amb la proesa fisiognòmica de posar nom i cognom, el del general Johannes Blaskowitz, al militar alemany que treia literalment el nas en aquella portentosa sèrie de fotografies exhumades per Marc Pantebre: falta la prova documental definitiva però ho argumenta molt convincentment a l'últim recull de les Trobades Culturals Pirinenques; el segon és Francesc Badia, de qui Abadia de Montserrat ha publicat Diccionari biogràfic de la persecució religiosa de 1936 a Catalunya, monumental obra pòstuma en què passa revista als tres milers de màrtirs, com en diu ell –inclosos dos capellans andosins, Jaume Calvet, rector de Bellver d'Ossó, i mossèn Pasqual Planes, rector de Talarn– que van ser assassinats in odium fidei, a causa de la seva fe catòlica.
Dediquem abans d'acabar unes línies a Pioners, l'estupenda exposició física de l'Arxiu Nacional amb fons d'una dotzena dels nostres primers fotògrafs, al debut la soprano Anna Netrebko al ClàssicAnd, i a l'estupenda dinàmica del renascut Festival de Jazz, amb Marcus Miller, Michel Camilo i Tomatito.
