Són la banda degana del nostre panorama musical. Un respecte, perquè ens observen des del seu quart de segle llarg de vida. Tot va començar certa nit al desparegut Àngel Blau: una jam session on Oriol Vilella, Lluís Cartes, Roger Casamajor i Òscar Llauradó van tocar junts per primera vegada. Es devien agradar, perquè han durat fins avui.
Al març d’aquell mateix 1996 debutaven a la fira del disc de col·leccionista que a l’època organitzava Jordi Tardà a Girona –com si parléssim del Plistocè, glups! I contra pronòstic continuen al peu del canó: 25 anys i sis discos després. Amb un setè en perspectiva, el directe que van enregistrar al novembre a l’Auditori i amb el regalet d’aniversari que va ser l’acompanyament de l’ONCA (una mica de paciència: sortirà a l’abril). I un vuitè que ja tenen entre cella i cella: s’hi posaran a treballar a partir de l’estiu, quan acabi la minigira del 25à aniversari. Serà, atenció, un EP, i si en parlem quan encara es poc més que un concepturus és perquè després de tota una vida tocant a pèl i sense veu, sembla que l’experiment d’Arnes –recordin All the Pretty Little Horses– va sortir prou bé com per compondre un disc sencer cantat.
Per què ara, es demanaran amb tota la legitmitat? “Feia temps que en parlàvem i per fi ha arribat el moment. Com que no tenim ni discogràfica ni tampoc un calendari que ens lligui, podem fer els que ens sembli. I ara ens sembla que hem de fer un disc cantat”. No és tot tan capritxós, es clar. Diu Vilella que els últims temps han escoltat molt de funk cantat, i que això els ha fet innoculat el cuquet de fer una cosa “més funk, més disco i més ballable”. Si ho fa gent com els australians Parcels, gurus de l’electropop a les antípodes, o els francesos Daft Punk, per què no Hysteriofunk? 
Doncs ja ho saben. El dubte que queda per escatir és qui serà el vocalista d’aquesta nova etapa. I moltes de les butlletes les té Red Pèrill, que ha acompanyat la banda els últims concerts. En qualsevol cas, serà una joint venture de circumstàncies, perquè “ni incorporarem un cantant ni tenim pensat fer a partir d’ara música vocal”. Sàpiguen també que va per llarg, perquè de moment el que toca és tancar la minigira d’aniversari que va arrencar a la localitat tarragonina de Sant Pau d’Ordal i que divendres passa per la Fada Ignorant.
El repertori replica el el novembre a l’Auditori, una mena de hit parade que repassa la trajectòria dle quartet amb un grapat de temes sol·licitats: tres per aclamació popular –Lee Marvin, del disc Deco; Fase pastoral (Juanjo), i Zoocehrstraat (Random)– i dos més de collita pròpia: Els de Berta (Arnes) i Lapin sans chien (Juanjo). La minigira inclou un parell més de bolors per terres catalanes –Igualada, Manresa i Vilafranca del Penedès– i en format retro, tal com tocaven als inicis, amb amplificadors i a peu de platea. Per què aquí? Per qüestions sentimentals –el cinquè hysterik, Cesc Vilarrubias, és de Vlafranca, i el mateix Casamajor s’hi va instal·lar durant un temps– i també, admet Vilella sense manies, “perquè és on per alguna raó que se’ns escapa ens han fet històricament més cas”. 
I l secret d’aquesta longevitat, especialment rara entre nosaltres? “El saludable living apart together que hem practicat des del primer dia, i que mai no hem tingut cap pretensió comercial”. Ni dieu ni maître. Això sí que és vida.