No acaba de quedar clar si retallar la dosi funk és bo o dolent. Diu Oriol Vilella que probablement són coses de l'edat i que l'important a aquestes altures és reunir-se de nou a l'estudi i tornar durant unes sessions a aquellos maravillosos años, quan tot semblava possible i tenien llicència per somiar. Però no es poden queixar: set discos i tres decennis després són cinc senyors de 50 que continuen buscant forats a l'agenda, com quan anaven al Sant Ermegol i aprofitaven l'hora de dinar per escapar-se al local d'assaig, a l'aparcament de Prat de la Creu. Si això fos una pel·lícula i passés a l'Oregon dels anys 50 es diria Cuenta conmigo i començaria amb la frase llegendària: "Mai més no he tornat a tenir amics com els que vaig tenir als 12 anys. Però, qui els té?"
Doncs sembla que ells sí. I això, tornar al local d'assaig, és el que faran de nou a la primavera: amb l'excusa dels 30 anys a la carretera estan acabant de lligar una gira –primera cita confirmada: 18 d'abril a Hostalets de Pierola, busquen lloc i data andorrana. A finals d'any entraran a l'estudi i d'aquí en sortirà el setè disc –vuitè si comptem el directe gravat el juny del 2021 a l'Auditori amb l'ONCA i la Jonca. Diu Oriol Vilella, la cara visible d'Hysteriofunk, que la matèria primera ja la tenen, sis hores d'improvisació ja enregistrades, i que a partir d'aquí en sortirà el producte final: "Ara mateix estem treballant en una cosa bastant tranquil·la, no tan funk com havíem dit que faríem. Però no ho sabrem fins que vagin agafant forma. Potser acabem tornant cap a camins coneguts".
El que sembla clar és que queden de moment a la nevera tant el disc amb veu –ho van provar a Arnes, recordin All the Pretty Little Horses, i sembla que els va agradar– com el de versions instrumentals. Si han d'invertir temps i diners, diuen, que sigui en temes propis. Ja arribarà el moment dels tributs i dels covers, si és que és això el que algú espera d'una banda com Hysteriofunk. Tampoc hi ha de moment títol decidit. Pel que fa a així, una cosa sí que sembla segura: serà una paraula plana i de dues síl·labes, com tots els discos d'estudi des del primer, Random: "Buscàvem un concepte que lligués tots els temes, en aquell moment molt diferents els uns dels altres perquè els havíem anat creant des de l'inici de la banda. Vam topar amb Random i ens va agradar perquè el disc era, efectivament, molt random. Avui pot semblar molt evident, però a l'època, parlem del 1999, molt poca gent ho deia. Fins i tot vam incloure una nota on recomanàvem escoltar-lo en mode shuffle, que feia que les cançons anessin saltant de forma aleatòria".
Dues síl·labes i plana
A Random li va seguir Juanjo (2004), que es va dir així en homenatge a Juanjo Alba, el tècnic de so amb qui el van enregistrar i amb qui es va generar una química especial. Fins aquí la cosa va sortir així perquè sí. Va ser a l'hora de titular el tercer que van caure que tant Random com Juanjo eren paraules planes i van decidir que també ho seria. I així va sortir DECO (2013). Li va seguir Forma (2016), el llibre disc amb textos –que no lletres– de David Gálvez: "Això sí que va ser curiós, perquè després de col·laborar a Forma ens truca i diu: 'He escrit un recull de relats que es diu Arnes, que també és plana amb accent i de dues síl·labes: què us semblaria convertir els relats en cançons? Va ser tot molt boig". No cal dir que Arnes (2021) va ser el sisè, i el setè, el Directe, una excentricitat en la trajectòria d'Hysteriofunk: "Sempre ens havia voltat pel cap. Quan el Roger creava una melodia ens miràvem i ens dèiem: 'T'imagines això amb orquestra!? Buah, què guapo!' Al final va sortir l'oportunitat de tocar amb l'ONCA. Va ser primer de tot un luxe, i després, un somni fet realitat".
No està malament per a aquells quatre xavals –cinc, quan poc després van incorporar Cesc Vilarrubias– que el març del 1996 van debutar a la fira del disc de col·leccionista que Jordi Tardà organitzva a l'època a Girona. Oriol Vilella, Lluís Cartes, Roger Casamajor i Òscar Llauradó es van plantar al carrer de l'Argenteria en el concert fundacional d'Hysteriofunk, que va ser l'última encarnació d'un altre somni que va començar quasi per accident el juliol del 1995 a l'Àngel Blau, en el cocnert de presentació del Festival de Jazz, i que primer es va dir Escldes Fusió, després La Profunda Histèria i, a partir del concert liminar de Girona, Hysteriofunk.
I fins avui. La pròxima cita, el 18 d'abril a Hostalets de Pierola. De moment, perquè n'hi haurà més, segur. Si ho permet el ritme frenètic de Casmajor, que amb el barret d'actor l'an passat va encadenar tres estrenes, tres –La buena letra, Mikaela i Hamburgo– i que de moment ja en té dos més de pendents per a aquest curs: Un hombre en un puente, de David Martín, on comparteix cartell amb Belén Cuesta, i Agrestes, de la debutant Bàrbara Farré.
