Ho explicarem una altra vegada perquè en ocasions els canvis històrics neixen de la manera més inopinada, de l'episodi més banal. I el del sufragi femení a l'andorrana és una d'aquestes altes ocasions. Va ser a mitjans anys 60 i tot va venir perquè Quima Calvó (1925-2022), que acabava de tornar de França i que havia obert un restaurant a Santa Coloma, volia embrancar el local a la xarxa d'aigua comunal. La sorpresa va ser enorme quan al Comú li van advertir que per complimentar la reglamentària sol·licitud necessitava la firma del marit. Que la d'ella sola no valia.

Allò li va fer obrir els ulls: si per un vulgar permís d'obres calia obtenir el dret de vot, ho faria. I per culpa d'una vulgar canonada és com van començar els conciliàbuls semiclandestins a la rebotiga de la Quima, amb un grapat de pioneres més –Elidà Amigó, Angelina Mas, Carme Sauquet, Concepció Baudí, Montserrat Jordana, Paquita Mandicó, Joana Cerdà, Carme Travesset i Pepita Aguilar–. D'aquí en va sortir la súplica que 378 andorranes van presentar el 15 de maig del 1968 a Casa de la Vall. Cadascuna d'elles, atenció, degudament autoritzada pel marit.

Per a sorpresa de molts, es van sortir amb la seva: el Consell va aprovar el dret de vot femení el 14 d'abril del 1970. I es van estrenar a les eleccions del 14 de desembre del 1971. De moment només van poder exercir el dret passiu, el d'elegir. Per ser elegides van haver d'esperar a les comunals del desembre del 1973: i l'honor va recaure en Carme Travesset, que va sortir elegida consellera comunal d'Escaldes. Era la primera dona andorrana que accedia a un òrgan polític en els vuit segles d'història del nostre país.

Doncs bé, Joana Baygual ha traduït aquesta epopeia en una obra singular, Ens necessitem totes, que des d'avui mateix penja a la sala dels Passos Perduts del Consell General: es tracta d'una tela –literalment: unes estovalles de grans dimensions, fan 145 x 135 centímetres, que evoquen la rebotiga del restaurant de la Quima on va començar tot i on l'artista ha brodat amb fil d'or les firmes de totes i cadascuna de les 385 dones que van firmar aquella súplica. La firma original, s'entén, que primer va traspassar, ampliada, a la tela i que després va repassar amb fil. Una a una. Quatre mesos de feina, l'obsessió de no descuidar-se'n cap –i de no repetir cap nom– i la sensació final que n'hi havia alguna més de les 385 que diuen els llibres. Tampoc les ha comptat, diu: "Contra l'oblit, jo brodo, és la meva manera de conservar la memòria d'aquelles dones valentes i també d'un capítol fonamental de la nostra història".

És aquest caràcter simbòlic i performatiu el que va destacar el síndic, Carles Ensenyat, que exercia d'amfitrió perquè el Consell ha incorporat l'obra de Baygual al fons d'art de la institució: "Sense les signatures d'aquestes dones no s'entén ni la nostra Constitució ni tampoc la democràcia. El vot femení és un dret que avui tenim integradíssim, però fa 56 anys no era així. El cert és que va ser gràcies a elles que el sufragi es va universalitzar de debò i que, per tant, podem considerar que la democràcia es va perfeccionar. No va ser un episodi menor. És un honor que aquesta obra pengi al costat de l'hemicicle".

Ens necessitem totes es completarà amb una exposició temporal també als Passos Perduts per explicar el context en què la Quima i les seves companyes es van haver de moure per conquerir el sufragi femení, i forma part, convé recordar, de Dones clau per a la història d'Andorra, un projecte impulsat per Maite Luque que va retre homenatge a les nostres sufragistes amb una col·lectiva i obres de Mercè Ciàurriz, Neus Mola, Naiara Galdós, Gemma Piera, Núria Morcillo, Montse Altimiras i Mònica Armengol, a banda de Baygual i la mateixa Luque, que l'any passat va recórrer totes les parròquies i que es va recollir al llibre catàleg homònim.