40 anys dels aiguats: cròniques de la tragèdia

Editorial Salòria recorda les catastròfiques riuades que el 7 i el 8 de novembre del 1982 van sacsejar l’Alt Urgell i Andorra amb ‘Aiguat!’, reedició ampliada del volum publicat el 2012 que incorpora una desena d’entrevistes d’Iñaki Rubio a personatges que van viure el drama de primera mà. El 24, a les llibreries.

“Aquell dia estava de guàrdia a l’empresa. No havia parat de ploure i el riu baixava molt valent. Hi havia un mur de contenció d’un metre o metre i mig [...] i el riu, com que fa corba, anava picant fort contra el mur i se l’anava menjant, i al final baixava tanta aigua que ja passava per sobre.” Atenció, que qui parla és Gregorio Cerviño, Goyo, un dels herois de la fatídica jornada del 7 de novembre del 1982. L’altre va ser Amadeu Rossell, que com és sabut va donar la vida per evitar l’explosió de les cisternes de gas que l’empresa familiar  tenia a la Massana, i que hauria pogut ser catastròfica per al poble. “L’Amadeu va venir acompanyat per dos bombers i ens ho vam estar mirant [...] Quan vam sentir olor de gas, serien entre les vuit i les nou, vam saber que, per seguretat, havíem de tancar la clau de pas que alimentava el poble”.

Eren ells dos, Rossell i Cerviño, contra la força de la naturalesa, i el que segueix és el relat d’una tragèdia: “Com que el terreny feia pendent, allà l’aigua no anava tan alta, però tapava les canalitzacions i no vèiem la clau de pas. Ens hi vam atansar i l’aigua ens arribava a la cintura. Jo anava una mica més avançat i l’Amadeu m’agafava de la mà perquè no se m’emportés l’aigua. Buscava els tubs de canalització i la clau de pas. Se sentia olor de gas però no pensàvem que allò hagués d’explotar. El problema va ser que, en aquell moment, al pont de Banyetes, que és a prop, va caure una pilona de la llum al riu [...] Allò va fer una espurna i va provocar l’explosió. Va ser tot molt ràpid i confús. No sé com, jo vaig anar a parar a sota de l’aigua i això em va salvar.”

De fet, va patir cremades superficials a les mans i als dos dies ja va poder sortir de l’hospital. No va tenir tanta sort Rossell, com recorda la seva vídua, Àngels Tarradellas, “el Goyo, que era més baixet, es va poder acotxar i submergir-se sota l’aigua [...] En canvi, l’Amadeu, que era molt alt, no va poder fer res i es va cremar tot el cos de cintura en amunt, amb l’agreujant que va inhalar el gas i li va cremar els pulmons. Es va cremar per dins. Una mort així no li desitjo a ningú”. Rossell va poder ser traslladat encara amb vida a la clínica, i l’endemà en helicòpter a la Vall d’Hebron, a Barcelona, on va morir.

Els dos testimonis, el de Cerviño i el de Tarradellas, figuren sens dubte entre els més colpidors –i inèdits, mai fins ara havien recordat en públic aquest funest episodi– d’Aiguat! Quaranta anys de les inundacions de la Seu i Andorra (1982-2022), reedició notablement ampliada del volum del mateix títol publicat per Salòria el 2012 i que per part andorrana incorpora una desena llarga d’entrevistes a personatges que van viure aquella tragèdia de primeríssima mà. Sens dubte, la pitjor catàstrofe natural en època moderna, amb un balanç fatal  entre nosaltres de set morts i catorze desapareguts que es van endur les extraordinàries revingudes dels rius. Ho detalla Eron Estany en un revelador capítol del llibre que sota el títol La reconstrucció a Andorra posa xifres a la tragèdia: a la vall d’Orient es van registrar el 7 de novembre precipitacions de més de 200 litres per metre quadrat, que es van doblar a l’alt de la Capa, a Setúria i a les valls dels d’Os, d’Arinsal, Pal i Tor. I el cabal màxim que va circular pel Gran Valira al pas per la frontera hispanoandorrana va arribar als 500 metres cúbics per segon! Per fer-nos una idea de l’extraordinari de la jornada: una revinguda com l’experimentada pel riu d’Os i els rius de la Valira del Nord es produeix una vegada cada segle; per als rius de la conca del Valira d’Orient, una vegada cada 50 anys. Doncs resulta que tocava aquell fatídic 7 de novembre del 1982. Històricament, l’anterior episodi d’inundacions catastròfiques es remunta al 1937. Així que, efectivament, tocava.  

Abans de continuar endavant, deixem que Cerviño, que va necessitar tractament psicològic per superar el trauma, reivindiqui amb justícia el sacrifici de Rossell: “Van fer venir uns enginyers de Barcelona, especialistes de Repsol, i van concloure que ja s’estava fent bé de deixar que la flama de la vàlvula anés cremant, així consumia el gas que hi havia dins [de les cisternes]. Es va crear una por infundada. És clar que fa por si veus una flamarada com la que gairebé em mata, però en realitat després que s’encengués ja no hi havia pràcticament cap perill, era molt i molt difícil que hi hagués una segona explosió”. 

Pot tornar a passar?
Una perspectiva probablement inèdita d’aquelles jornades dramàtiques l’aporta el polític i excap de Govern Jaume Bartumeu. L’endemà, obeint la convocatòria del sometent i seguint les ordres del cònsol de la capital, Joan Samarra, es va plantar al camp del Consell i durant els següents dies es va consagrar a coordinar el trànsit continu d’helicòpters per evacuar els centenars, per no dir milers de turistes que havien quedat atrapats: “Bàsicament, vam treballar amb els helicòpters de l’exèrcit espanyol, que es van portar molt bé, tot s’ha de dir, no van intervenir a triar la gent i ens ho van deixar organitzar a nosaltres [...] Hi havia persones molt angoixades, molt neguitoses i s’ha d’entendre. Però també és veritat que hi va haver gent que va fer el ridícul i que es va posar en evidència”. Ho diu pels que van fer com cert veí de la Seu, “que em va cridar i em diu: ‘Nen, escolta, jo soc de casa tal i he de baixar perquè m’esperen, i si no arribo a temps el senyor bisbe s’enfadarà’”. 

Bartumeu, en fi, és dels que pensen que no en vam aprendre gaire cosa, d’aquella tragèdia. “Hi va haver els aiguats i tot es va aturar, però al cap de pocs  mesos la roda va tornar a girar i no s’ha parat. No s’ha parat de construir, d’edificar, de posar pressió a les muntanyes. A mi no m’agrada flagel·lar-me [...] però som un país de muntanya i si hi ha torrents que no han baixat en 30 anys, alguns pensen: ‘collonut!’, i hi construïm a tocar. Però el dia que baixi el torrent no l’aturarà res. I això se sap.”

No gaire més optimista és el massanenc Francesc Areny, també conegut com a Panxo, excap de Protecció Civil i que no té pèls a la llengua: “Què passaria si torna a venir una gota freda? Perquè el que és segur és que tard o d’hora hi tornarà a haver un episodi així o més gros. Doncs penso que tenim dos problemes. El primer és la canalització. El dia que la pluja sigui forta de debò, patirem. I el dia que plogui realment molt i l’aigua surti de la canalització, com ho farem per fer tornar l’aigua al riu? Un cop hagi sortit, com la tornes a la llera? S’inundarà tot. L’altra qüestió és que necessitem un mapa de riscos de zones inundables. Això Govern ho sap, però no el tenim”.

La catàstrofe va ser inesperada i total, però la reconstrucció va començar pràcticament l’endemà: “Recordo perfectament que a la plaça hi havia els camions, les màquines, els constructors, tots havien anat cap allà a veure què s’havia de fer. Quina reacció, tu! Els van fer arreglar les carreteres, era el més urgent”, diu el també excap de Govern Marc Forné. Ho confirma Jordi Font, de casa Giberga de l’Aldosa, autor d’altra banda d’un joc de diapositives dels dies de l’aiguat fins ara inèdit i que ha ressuscitat gràcies al volum: “Aquell any va començar a nevar força d’hora, la temporada d’esquí es va encetar a principis de desembre, les pistes van poder obrir abans de la Puríssima i van venir turistes. Vol dir que la reconstrucció de les infraestructures va ser ràpida”. Eron Estany, de nou, hi posa dates: el 9 de novembre es va restablir la comunicació per carretera entre la capital i Sant Julià, i entre la capital i França; l’11, entre Sant Julià i la frontera espanyola per Arcavell i Calbinyà; el 12, entre la Massana i Arinsal, i el 18, entre la frontera i la Seu per la C-145. A finals de novembre només faltava la connexió entre Aixovall i Os.

I fins a la pròxima. No és per res, però han passat 40 dels 50 anys del cicle.