Sant Julià recull a ‘Fem memòria’ la peripècia de mig centenar de padrins lauredians, les “arrels” del poble, diu Majoral.

“Deixa’m parlar de quan ETA va actuar a Andorra. Es tractava de terroristes molt perillosos. No els importava disparar trets. Quan els vam detenir jo entrava en el torn de tarda. Quan passava per les sales de detenció el seu cap em va dir que en mitja hora ja no hi seria, a la presó, que s’escaparia. Li vaig contestar que d’allà no sortiria de cap manera. I no es van escapar, és clar .Van sortir cap a les presons franceses després de quinze dies. I quan marxaven encara ens van amenaçar de tornar quan sortissin. Però no van tornar mai més”.

Ho explica Rossend Areny (Certers, 1932), veterà del cos de policia amb un quart de segle de servei a les espatlles, i es refereix als sis terroristes que van ser capturats l’abril del 1983 després d’atracar –dues vegades!– l’oficina de Banca Reig a la capital. I és una de les moltes i sucosíssimes anècdotes que ha recollit el periodista Rafael Pujol a Fem memòria. L’edita el Comú de Sant Julià, a temps de les eleccions, i consistex en la transcripció de les converses que Pujol ha mantingut amb 45 padrins lauredians (i padrines, és clar) per sobre dels 80 anys. Uns hi van néixer i s’hi han quedat tota la vida, com és el cas del Rossend. Altres van venir de lluny, o de molt lluny, hi van anar a espetegar quasi de casualitat però després de tota una vida l’han convertit en casa  seva. I finalment hi ha, ai, els que s’hi van instal·lar per amor. Però tots duen Sant Julià al cor i, com diu el cònsol, Josep Majoral, “representen les nostres arrels, i reunir tots aquests relats en un document era important”.

Encarnación Alcántara (Màlaga, 1934) és de les que va venir de molt lluny. Va ser el 1966, amb el marit i la primera filla, i seguint les passes d’una germana que havia exercit de pionera. Atenció a l’expedició que la va portar fins aquí: “Quan vam ser a Barcelona, vaig pensar que ja estàvem a punt d’arribar, i havíem de fer encara tota l’antiga carretera, que t’hi passaves hores. Vam arribar per fi un dia de maig que era festa, i l’endemà ja vaig començar a treballar. He treballat molt. Netejant cases, tenint cura dels nens. Quan m’encarregaven feina, mai no deia que no. Feina és feina i que mai falti”. Genís Altimir (Calbinyà, 1933) ho tenia en canvi quasi tocar. Es va plantar a Sant Julià als 22 anys “i sense feina pactada, em vaig haver de buscar la vida”. Se la va guanyar fent de xofer i desplegant tabac: “Sempre més vaig fer aquestes dues feines. Tota la vida treballant. Abans quan et podies lligar les espardenyes ja estaves preparat per treballar. Tothom havia de treballar per menjar i molt poca gent podia estudiar”.  

I després tenim el cas de Rosario Balletbò (Civís, 1922), com veuen centenària. Es va casar a Sant Julià als 24 anys “i d’aquí no m’he mogut: la casa on visc ara, davant de l’hotel Pol, no estava ni feta. Era un hort. Treballava en el que podia per guanyar una pesseta. Fregava cases, vaig treballar la fàbrica Reig, vaig fer de pagesa. El poble ha canviat, Sant Julià era tot una família...”

Diu l’autor que va concebre Fem memòria com un homenatge a les generacions que ens han precedit, “perquè tenia la sensació que si no la recollim per escrit, la memòria dels padrins s’acaba perdent”. I que el “No sempre ha sigut així, abans era diferent” és un dels mantres més repetits entre el mig centenar d’entrevistats. Es tractava, diu Pujol, d’intentar respondre una qüestió essencial: en què consisteix ser lauredià? “Hi ha hagut padrins que em deien coses com ara que se senten més lauredians que andorrans, i que Sant Julià ‘la puc criticar jo, però que no me la critiquin’. Al final, crec que ser lauredià consisteix en un sentiment de comunitat, d’arrelament, com no trobes en altres parròquies encara que totes estiguin convençudes que també el tenen. I els padrins són els que transmeten aquest sentiment. Jo mateix, mentre redactava el llibre, em deia: ‘Ostres, estic content de ser lauredià, de formar part d’aquesta comunitat, que és a més una comunitat viva’”.