Els sondejos efectuats al jaciment d’Encenrera daten el túmul entre el 2850 i el 2488 abans de la nostra era i revelen una ocupació anterior.

Ha costat cinc anys, cinc, però per fi disposem de les primeres dates fefaents del protodolmen d’Encenrera, el túmul descobert gairebé per casualitat l’estiu del 2018, en la preparació de la campanya d’excavació de la Ruta dels orris d’aquell any, que podria convertir-se en el primer enterrament megalític documentat al nostre país... si ho confirma l’excavació amb tots els ets i uts que Patrimoni i el Comú d’Encamp projecten per a la campanya del 2024. Les datacions que es van proposar el 2018 apuntaven una datació molt aproximada entre el 4000 i el 2000 abans de la nostra era. Els sondejos que s’hi van efectuar l’any següent –i que per algun motiu inexplicat i probablement inexplicable no han sortit fins ara a la llum– n’estableixen una de molt més concreta: el túmul, molt probablement un enterrament, va ser ocupat entre el 2850 i el 2488, en el període final del neolític.

No només això: en el mateix sondeig es van fer dos interessantíssims descobriments més: d’una banda, es va documentar el que els arqueòlegs consideren que podria ser un segon túmul de menors dimensions –proposen un diàmetre que frega els quatre metres, molt per sota dels 13,5 que han determinat per al túmul principal– i que segons l’estratigrafia conclouen que “podria ser coetani del primer”. Però és que, a més, per sota d’aquest nivell han documentat un altre estrat de caràcter antròpic -és a dir, d’origen humà–  que revela una ocupació anterior. Les restes recuperades, fragments de ceràmica i petits carbons, aporten un “horitzó de construcció” entre el 2340 i el 2064 abans de la nostra era, i un moment d’amortització entre el 1187 i el 929 també abans de la nostra era.

La campanya de 2019 va consistir en l’obertura d’un sondeig a la zona central del túmul, on molt probablement es dipositaven els difunts: se’n va desbrossar la capa vegetal en una superfície de 30 metres quadrats però el sondeig en profunditat es va limitar a 1,2 metres quadrats. Aquesta intervenció es va completar amb quatre sondejos perimetrals d’entre 5,5 i 23 metres quadrats, i catorze microsondejos més enllà de l’estructura de pedres que constitueix el jaciment. Segons les primeres conclusions, la cambra central –i possible dipòsit mortuori– tenia una orientació nord-oest/sud-oest, i una planta aproximadament rectangular de 2,25 per 1,5 metres. Seguint aquesta orientació, també es van localitzar dos grans blocs al perímetre de l’estructura, construïda d’altra banda amb blocs de pedra de mida mitjana i gran i que s’estén sobre una superfície d’uns 140 metres quadrats. Al centre del túmul, la presència de lloses de grans dimensions va ser la que va fer saltar l’alarma i va suggerir que es tractava d’un enterrament en forma de dolmen, és a dir, una cambra mortuòria central a la qual s’accedia a través d’una tapa zenital, i tot plegat cobert per un túmul de terra i vegetació i emmarcat pel reglamentari cromlec o perímetre de pedra.

Des de Patrimoni es resisteixen a parlar obertament de dolmen i ho admeten només amb la boca petita: “Tot i que disposem d’indicis que apunten la possibilitat que es tracti efectivament d’un dolmen que ara com ara seria el primer documentat al Principat, no podrem afirmar-ho amb rotunditat a l’espera de l’excavació en extensió, prevista el 2024.”

Caldrà doncs una mica més de paciència i esperar un anyet més per resoldre l’absoluta anomalia que era que precisament a Andorra, situada en un enclavament megalític especialment prolífic com el que dibuixen les comarques de l’Alt Urgell, la Cerdanya i el Pallars, no hi hagués aparegut fins ara cap estructura dolmènica.

El jaciment, en fi, va aparèixer per sorpresa mentre s’examinaven les fotografies per satèl·lit de l’àrea d’Encenrera que s’havia d’excavar el 2018: aquella estructura circular de grans dimensions havia de tenir un origen amb tota seguretat antròpic. Això ja ho hem confirmat. Ara falta veure si es va utilitzar per inhumar-hi els difunts. Fascinant, oi?