Ni al conservador general de les col·leccions de la baronessa Carmen Thyssen, Guillermo Cervera, ni a la ministra de Cultura, Mònica Bonell, se'ls va escapar dijous, en la presentació de la nova etapa del museu al Node, la forquilla de visitants que esperen a la futura seu d'Andorra Telecom, al rovell de l'ou de l'eix comercial. Però fonts internes han confirmat la xifra mínima amb què la Fundació Museand compta per donar per bona l'operació: 50.000 entrades anuals. Això, repetim-ho, per la banda baixa. Per l'alta, s'ha especulat que l'efecte Node podria arribar a decuplicar els resultats del Valira. Si tenim en compte que l'entrada mitjans de les nou exposicions que des del 2017 s'han succeït a Escaldes va ser de 13.600 visitants anuals, ens enfilaríem a uns estratosfèrics 140.000. Però el sentit comú recomana prendre's aquesta banda de la forquilla amb molt escepticisme.

De fet, fins i tot els molt més modestos 50.000 que preveu la banda baixa constitueixen un repte majúscul perquè caldria multiplicar per quatre la mitjana del Valira. Encara més: en el millor any, que va ser el primer amb Escenaris, la pinacoteca escaldenca només va fregar els 18.000 visitants. Mai més no s'hi va tornar a acostar. En realitat, quan el 2016 es va presentar oficialment el projecte del museu Carmen Thyssen a Escaldes ja es va avançar la xifra màgica dels 50.000 visitants com a objectiu a mitjà termini. Òbviament, la realitat ha quedat molt lluny d'aquella previsió. Les mateixes fonts admeten amb la boca petita que s'acontentarien a doblar els 17.729 del 2017. 

D'on surten aquestes previsions? Una de les referències més òbvies és el Cirque du Soleil, que ha anat perdent pistonada però que a les últimes tres edicions encara va ser capaç de congregar 70.000 espectadors el 2023, 66.000 el 2024, i 64.000 l'any passat. I això, en tan sols un mes. És clar que més de 3.000 persones desfilaven cada nit per la vela de l'antic COEX. Una altra referència és Van Gogh Alive, l'espectacle immersiu que s'estrena dijous al Prat del Roure escaldenc i que té molts punts en comú amb la sala d'art digital que estrenarà el nou Thyssen. Doncs bé: l'organització espera fins al 6 d'abril hi desfilin també 50.000 espectadors.  En dos mesos i mig, recordin. El Thyssen pretén replicar aquesta xifra màgica al llarg de tot el curs. 

Per fer-ho, al soterrani del Node multiplicarà per quatre, fins als mil metres quadrats, la superfície expositiva de què disposava al Valira, i dividirà l'espai en dues sales: una per a fons de la col·lecció de la baronessa que s'hi exposaran de forma permanent, i l'altra, consagrat a l'art digital i a les "experiències immersives", que han de ser el ganxo del projecte. El Thyssen haurà d'abonar entre 360.000 i 480.000 euros l'any a Andorra telecom, i el Govern confia que els ingressos per la venda d'entrades permetin mantenir els 450.000 d'aportació anual. Però si no, Bonell diu que hi ha "marge" per incrementar la dotació.

Un Thyssen sense relat i amb massa interrogants

L’editorial de dijous passat d'aquest diari defensava la instal·lació del futur Museu Thyssen al Node com una aposta que “mereix jugar-se”. Des de l’oposició política, però, cal discrepar amb aquesta lectura excessivament optimista i plantejar algunes qüestions de fons que no poden continuar sense resposta. Perquè en política cultural, jugar-se-la sense garanties no és valentia: és improvisació.

El debat no és només on s’ubica el museu, sinó què s’hi exposarà, amb quin projecte i amb quina ambició real. I aquí és on el recent article publicat a El País, amb el suggerent títol La comèdia de l’art, aporta una reflexió incòmoda però necessària. El text posa sobre la taula una realitat sovint evitada: la proliferació de seus museístiques vinculades a una mateixa marca artística, que no sempre va acompanyada d’una col·lecció prou sòlida, equilibrada i qualitativament homogènia.

És legítim preguntar-se, doncs, si la col·lecció de Carmen Thyssen és suficient –en quantitat i, sobretot, en qualitat– per alimentar amb solvència museus a Madrid, Màlaga, Barcelona, Sant Feliu de Guíxols i Andorra alhora. No es tracta de qüestionar la marca Thyssen, sinó d’evitar que, en aquesta expansió, els territoris més petits acabin rebent una proposta cultural de segon o tercer ordre, residual o excessivament menor.

La pregunta és inevitable, encara que incòmoda: quin relat museístic s’està reservant la Sra. Carme Cervera de Thyssen per a Andorra? Tindrem accés a obres capaces de sostenir un discurs artístic potent, coherent i atractiu internacionalment, en el millor espai expositiu que té el Govern? Arribaran als 50.000 visitants? O haurem de conformar-nos amb formats menors, col·leccions fragmentàries o, dit sense eufemismes, amb l’aquarel·la?

Aquest debat no apareix ni en l’editorial del BonDia ni en les explicacions del Govern. Però és un debat essencial que ens porta a relacionar-lo amb el Museu Nacional, doncs ja han entrat clarament en la competència d’espai. Un museu subvencionat –o amb vocació nacional– no pot fonamentar-se únicament en el suposat prestigi d’un nom. Necessita garanties clares sobre la qualitat dels continguts, estabilitat a mitjà i llarg termini i un projecte museològic que vagi molt més enllà de l’impacte inicial.

A tot això s’hi afegeix una altra qüestió que la ministra de Cultura hauria d’aclarir públicament: si les negociacions amb el Comú d’Andorra la Vella en el marc de l’espai Capital no prosperen, quin és el pla B? On pensa instal·lar aquest museu? Existeix una estratègia alternativa o tot el projecte depèn d’una única operació immobiliària encara no consolidada? No li sembla que el Node pot ser un espai que podria funcionar per al Nacional durant 10 o 20 anys? 

La cultura d’un país no pot avançar a cop d’oportunitats conjunturals ni de decisions preses sense debat. Andorra necessita museus amb relat, amb arrelament i amb exigència. Apostar per la cultura és imprescindible; fer-ho sense garanties ni reflexió crítica és un risc que el país no es pot permetre.