“L’Alba una noia de catorze anys, verge i bruna, tornava de l’hort de casa seva amb un cistellet de figues negres, de coll de dama, quan s’aturà a avergonyir dos nois que n’apallissaven un altre i el feien caure al toll de la resclosa...”

Així comença l’epoeia de l’Alba i el Dídac, lectura obligatòria (i iniciàtica) per als adolescents dels anys 70 i 80, que tocava temes fins aleshores mai vistos en la literatura juvenil en català, i en un context apocalíptic, que va marcar generacions de lectors.

Evoquem el 50è aniversari del Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo, amb una desena d’autors, llibreters i bibliotecaris que van conèixer l’Alba quan tenien més o menys la seva edat. Les preguntes que els hem plantejat són les següents:
1. Què va significar per a vostè el Mecanoscrit?
2. Aguantaria avui una relectura?
3. A què atribueix l’èxit que ha tingut, amb més d’un milió d’exemplars venuts?
4. Mereix el lloc preeminent que ha ocupat en la memòria col·lectiva?
5. I el lloc que ocupa en la literatura catalana: és el segon títol més llegit, només per darrere de La plaça del Diamant?
6. Ha fet injustament ombra a l’altra obra de Pedrolo?

Txema Díaz-Torrent, escriptor
1. La veritat és que diria que vaig arribar-hi abans per mitjà de la minisèrie de TV3. A l’època que va emetre’s jo tenia uns onze anys, i encara que no estic segur d’haver-la entès del tot, va agradar-me, tot i que diria que –potser perquè no l’entenia, o qui sap si per l’estètica, una mica cutrilla... – no vaig veure’n tots els capítols. Quan va arribar-me el moment de llegir-la, a l’institut, vaig entendre-la millor.  No sé fins a quin punt les lletres catalanes estaven preparades per a una distòpia com el Mecanoscrit, i menys encara el públic general, via TV. La ciència-ficció del moment era tota dura, amb naus espacials i armes làser. No recordo que em matés, precisament. Vull dir, va estar bé, però no va marcar-me. Segurament, un fenomen normal, tractant-se d’una lectura que et venia imposada.

2. No en tinc un record tan fresc, no sabria dir. En tot cas, diria que com a clàssic segur que sí que aguanta. Al marge dels avenços a nivell tecnològic, i del que s’ha avançat en el gènere, no veig per què no.

3. Potser al fet –encara que tinc dubtes de si va entendre’s en tot el seu significat– que fos un producte molt nou, en les nostres coordenades culturals. Ciència-ficció, més aviat utopia, en català, en un moment en què tot just començàvem a deixar enrere la transició i començàvem a normalitzar el català. Diria que la sèrie va jugar un paper important, en la seva segona joventut.

4. No sabria dir-te. Penso que destaca pel que deia, perquè era quelcom molt nou en el nostre àmbit, però tampoc trobo que sigui una obra mestra. Hem nedat a l’estany amb lluna plena, de Raimon Esplugafreda, és molt més bona.

5. Ídem.

6. Segurament. Juan Rulfo deia, en una entrevista a A fondo que després d’escriure’l, sempre que mirava d’escriure una cosa nova li sortia Pedro Páramo. Rostand, el mateix amb el seu Cyrano de ficció – assegurava que Cyrano l’havia mort. Tenir tant èxit segurament et condemna a això. Va escriure uns quinze poemaris, ídem pel que fa a obres de teatre, ídem reculls de contes, i més d’una cinquantena de novel·les. No deixa de ser una mica injust que, si demanéssim a algú que ens citi un altre títol seu, tingués dificultats. També val a dir que, entre tanta producció, no sé si pot garantir-se sempre la qualitat.

David Gálvez, escriptor
1. Va significar fer una lectura interessant de gènere escrita originalment en català. Diria que això devia representar un canvi i una descoberta positiva. Aquesta és la sensació que en tinc, més que no pas una certesa. Jo en aquell moment llegia principalment traduccions de l’anglès i descobria la literatura en castellà d’autors hispanoamericans.

2. Evidentment, no ho sé. Per saber-ho, hauria de rellegir-lo i no estic segur de voler fer-ho. Per motius obvis: si la resposta fos no, arrasaria amb els records positius (i molt vagues) que en guardo.

3. És un llibre ben escrit, amb personatges joves que connectaven amb el lector a qui se li solia proposar. Tenia tot el que un llibre per a joves necessita: ingredients de sensualitat, un fet dramàtic, una apocalipsi clàssica de gènere, aventura, una història de superació i prou elements que es presten a la reflexió sobre la vida (temes de raça, d’identitat, de supervivència personal i de l’espècie, de paternitat, de cultura).

4. No en el meu esquema personal. És una lectura que valoro i que sempre he considerat positivament però, com deia, a l’època jo ja llegia molt i moltes obres d’altíssima qualitat i, per tant, aquesta devia passar a ser una nova bona lectura més. Ara bé, sí que entenc el que devia significar per a una massa de lectors que s’atansaven al llibre per obligació i hi acabaven trobant moltes coses sorprenents i interessant amb les quals connectar. En aquest sentit, mereix el lloc preeminent perquè se l’ha guanyat.

5. No crec que si aquest segon lloc com a més venut s’hagués d’assimilar.

6. No puc opinar. Desconec del tot la resta d’obra de Pedrolo.

Roser Porta, filòloga i periodista
1. No va significar res d’especial, no és un llibre que em va marcar. Va ser simplement una lectura obligatòria de l’institut. Un llibre normal i corrent.

2. Ara mateix no el tornaria a llegir, no em vindria de gust.

3. Al gènere: no m’agraden les novel·les amb elements de ciencia-ficció, però és un tema de simple gust personal.  

4. Sí, encara que a mi no m’agradi –pel gènere– és un llibre important, perquè arriba al gran públic, forma part de l’imaginari col·lectiu de molta gent. I en el moment que va ser publicat va contribuir a popularitzar la literatura en català, a demostrar que hi ha vida més enllà dels clàssics, de l’acadèmia, de Carners i companyia.

5. És un llibre important, útil. Pedrolo escriu novel·la de molts gèneres, la majoria per al gran públic, en català, novel·les policíaques, eròtiques, normalitza la literatura catalana, la fa arribar més enllà de l’acadèmia. I això té molt valor.

6. A part del Mecanoscrit, només he llegit Joc brut, una novel·la policíaca, que em va agradar molt més i que era lectura obligatòria a COU.  Amb aquesta sí que m’ho vaig pasar bé. 

Eva Arasa, escriptora
1. Quan el vaig llegir per primera vegada (a 7è o 8è d’EGB) simplement em va agradar per les peripècies i l’instint de supervivència dels protagonistes i per les possibilitats d’un món que comença de nou, però amb un bagatge cultural del qual pots decidir (més o menys) què en preserves i què no. En aquella època llegia molt i va ser una bona lectura, un llibre que recordaria i que anys més tard voldria rellegir, però tampoc tinc la impressió que marqués, almenys conscientment, un abans i un després. Amb el temps i la perspectiva he entès el valor que tenia en el conjunt de la literatura catalana, no sabia que no era “normal” tenir llibres escrits originalment en català de tots els gèneres i de qualitat.

2. Sí, sens dubte. És un llibre ben escrit, que enganxa, i que tracta un tema i uns valors universals. A més, amb tot el que ens ha passat darrerament i el que ens passa (pandèmia, canvi climàtic...) la possibilitat d’un nou començament és molt temptadora. Jo llegiria el Mecanoscrit primer i després Tercer origen, d’Albert Villaró.

3. Les possibilitats que obre –allò del “tot està per fer i tot és possible”– i la naturalitat amb què tracta la sexualitat. Això, almenys als adolescents d’abans, ens encantava.

4. Ídem.

5. És una lectura fàcil, entretinguda, però no és superficial. I insisteixo en el fet que està ben escrita. Pedrolo dominava la llengua –tot i no haver-la après a l’escola– i això es nota a tota la seva obra.

6. Té un seguit d’ingredients que l’han fet sobresortir. Justament aquesta setmana m’ha caigut a les mans el recull de contes Trajecte final. Pedrolo té una obra extensíssima, però ara mateix aprofundiria en la poesia i rescataria el cicle Temps obert, tenint en compte que la Teresa Colom fa poc que s’hi va sumar amb Neu a la porta / Ull de gat, ull de bou.

Haydée Vila, llibretera
1. Vaig llegir el Mecanoscrit per primer cop a l’institut. Tenia la mateixa edat que l’Alba i sí que em va impressionar. Podria dir que va ser un viatge iniciàtic a la literatura perquè va ser una de les meves primeres lectures adultes i també en temes com l’amor i el sexe. La possibilitat de la catàstrofe global va ser una sorpresa incòmoda vivint com vivia en un entorn protegit com l’andorrà. Però em va fer pensar en temes que fins llavors no m’havia ni plantejat.

2.  Definitivament, sí.  Pel que fa a la forma, Pedrolo segueix sent impecable i llegir-lo, un plaer. I pel que fa a la temàtica, malgrat que el món d’avui no té res a veure i que el problema que pot portar-nos a l’extinció  no són els extraterrestres, sinó el canvi climàtic, els personatges com l’Alba ens capturen. Seguim necessitatnt líders forts i compromesos amb el planeta, amb la societat i amb nosaltres mateixos. L’Alba segueix sent un gran personatge i un gran referent.

3. Pedrolo és un escriptor enorme. Per la forma i pels continguts i perquè no parava d’escriure. Era un visionari i un avançat. Es va refugiar en la ciència- ficció per poder fer crítica social. Mecanoscrit va obrir consciències.

4. Sí, crec que tots els que pertanyem a aquesta generació recordem la lectura de Mecanoscrit com un moment important o transformador en el nostre desenvolupament com a personetes al moment de l’adolescència.

5. Sí, dins de la nostra petita comunitat de la literatura catalana, Pedrolo destaca com a pensador compromès i com a innovador en la forma. Per originalitat i per ofici. Era prolífic i va cultivar tots els gèneres. No hi ha gaires escriptors com ell.

6. Sí, definitivament. La majoria de la gent no recorda cap altre títol, alguns potser Joc brut o S’han deixat les claus sota l’estora. Quan Pedrolo té una obra ingent, inabastable. 

Laura Casanovas, escriptora
1. El vaig llegir en plena adolescència, sí, i en aquell moment em va agradar molt. Era la primera vegada que llegia una història de cert erotisme adolescent i recordo que em va impactar. Em va agradar tant, que després del Mecanoscrit vaig llegir altres llibres de Pedrolo.

2. I tant que sí. De fet, l’he rellegit fa un parell d’anys amb els meus fills adolescents i tant a ells com a mi ens ha agradat molt. Sí que és cert que en aquesta lectura d’ara fa dos anys he sentit la llengua una mica passada de moda, antiquada. Ningú escriuria així, avui. Però la història és potent i està ben explicada i aquesta manera de narrar que sona antiga té el seu encant.

3. El tema és interessant, la història és bona i està ben explicada. Té certa morbositat així molt dels anys 70, de l’època del destape... Per no parlar del títol, que en la meva opinió és un dels més suggerents, bonics, evocadors i atractius i de la història de la literatura: el Mecanoscrit és un títol sensacional.

4. Per descomptat que sí. És el gran clàssic de la literatura juvenil catalana. Encara no superat.

5. És un títol important, sí. El fet que sigui el segon llibre més venut no vol dir que sigui el segon llibre més bo, però sí que és un molt bon llibre. La intenció de l’autor no era crear alta literatura, sinó literatura de gènere, d’entreteniment, però de qualitat i ben feta. Aquests tipus de llibres són els que fan que una literatura i una cultura siguin normals: literatura policíaca, de fantasia, romàntica…

6. Pedrolo és un autor extraordinàriament prolífic i en canvi moltíssima gent el coneix només pel Mecanoscrit. El meu llibre preferit de Pedrolo és Trajecte final, un conjunt de narracions molt inquietants que sempre m’han encantat. Un llibre d’aquells que et transforma i et fa veure el món amb uns altres ulls, pensant per exemple que “en algun lloc o altre, sota un nom diferent, Mr. Franky i els seus col·laboradors anèmics continuaven dreçant el fitxer universal”. Que bo que és Pedrolo!

Júlia Fernández, bibliotecària
1. Vaig llegir el Mecanoscrit quan estudiava BUP i recordo que al seu moment em va impactar molt. Com aquests dos supervivents reflexionaven sobre el que havia passat i hi feien front d’una forma totalment per a mi impensable en aquells moments. El fet de ser mare per salvar l’espècie era massa... racional?

2. Estic totalment convençuda que sí. Per mi es tracta d’una novel·la totalment intemporal. Els valors socials d’avui en dia no són pas tan diferents dels del 1974 en certs aspectes.

3. A la forma com està escrita. La narrativa és molt senzilla però eficaç. La forma directa d’explicar els esdeveniments i el retrat dels personatges fa que el lector jove pugui entendre la situació i sobretot reflexionar a bastament sobre cada detall.

4. Crec que si li demanes a qualsevol estudiant de la meva època quines novel·les llegides a classe de literatura recorda, una de les que sempre et dirà és aquesta. Josafat i La plaça del Diamant serien casos similars. No sé si el mereix, però és evident que alguna cosa va moure als nostres caps i difícilment va deixar a algú indiferent.

5. Per a mi són dues novel·les que pots rellegir cada cert temps i segons el teu moment vital les podràs gaudir i abordar d’una forma molt diferent. Per mi sí, la seva vigència i el lloc que ocupen a la literatura catalana són totalment merescuts.

6. Reconec obertament que no he estat una gran lectora de Pedrolo, perquè la seva obra és extensíssima. Però dels que he pogut gaudir potser Joc brut  és també molt destacable, sobretot per als lectors com jo de novel·la negra. 

Iñaki Rubio, escriptor
1. El cuquet ja el tenia, jo. I recordo sobretot llegir-lo i sentir molt viva la sensació de com està explicat que l’amistat es va convertint en una altra cosa. El moment d’indefinició entre dos tipus de sentiments. Tampoc em va marcar molt, considero.

2. Diria que sí, però no l’he rellegit.

3. Que fos lectura obligatòria marca molt. Però a més, era un exemple de literatura de gènere de qualitat i accessible. A banda tocava temes molt moderns i proposava lectures molt variades.

4. Ídem.

5. Doncs s’ho ha guanyat, deia, però hi ha molts altres llibres i autors tant o més bons que estan molt oblidats i que com els profes no el feien llegir, doncs encara més ignorats. Per exemple Trabal i la colla de Sabadell.

6. Sens dubte, sí. jo no he llegit cap altre llibre seu. Comanegra està recuperant Temps obert, una bona oportunitat per llegir-lo.

Albert Villaró, escriptor
1. El vaig llegir, imagino, l’any setanta-sis o setanta-set, a la casa de la platja d’uns amics de la família. Era l’edició d’El Cangur, la de l’Alba dalt del tractor. vermell. Sí, va ser una lectura liminar: era un llibre valent, atrevit, emocionant. Per a un (pre)adolescent que no sabia res de la vida, el Mecanoscrit anava molt més enllà d’una història de ciència-ficció.

2. Crec que sí. És un clàssic. Però també confesso que em faria por tornar-hi, per si de cas fos incapaç de retrobar-hi tot allò que em va agradar. El deixaré llegir a la meva filla, a veure què en diu.

3. Era un llibre molt modern per l’època perquè tocava tot de pals incòmodes: el sexe, l’incest, l’apocalipsi.

4. Absolutament. No hi ha cap altra obra que se li pugui comparar. Potser Monzó, però no sé quina penetració ha tingut a les escoles.

5. Té el seu lloc: va aconseguir l’impensable, que l’any 74 es publiqués un best-seller amb tots els ets i uts, i a més escrit amb voluntat d’estil i ambició literària.

6. Pedrolo és un autor oceànic, que va fer de tot i generalment molt bé, perquè tenia moltíssim ofici. Va omplir tot sols buits clamorosos en gèneres que ningú més no tocava. Quan era més jove devorava tots els que em queien a les mans. En recordo alguns títols, boníssims: Totes les bèsties de càrrega, Acte de violència, Si són roses, floriran… I L’ús de la matèria, una obra de teatre de l’absurd que vam representar a l’institut…