Cinc historiadors debaten sobre el destí de la talla romànica: va consumir-se sense deixar rastre en el fatídic incendi de la matinada del 9 de setembre del 1972, com sosté la versió oficial, o tot plegat va ser un muntatge per endur-se la marededeu, com insinuava Erik el Belga (i Sergi Mas sospita)?

L’informe oficial el va redactar Pere Canturri, aleshores director del Servei d’Arqueologia del Consell General. Home poc donat a especulacions gratuïtes i a qui ningú que el conegués imagina dient altra cosa que el que ell creia cert. Ell mateix ho sostenia en una entrevista publicada el gener del 2013: “Tant de bo m’equivoqui i algun dia aparegui la talla, però per mi, desgraciadament, la marededeu es va cremar a l’incendi”. Canturri atribuïa l’incendi que la matinada del 9 de setembre del 1972 va devastar el santuari vell de Meritxell al precari estat de la instal·lació elèctrica, i refutava un a un els arguments que semblaven avalar una hipòtesi alternativa que amb els anys ha fet fortuna entre els amants de la història contrafactual: que l’incendi va ser una mena de cortina de fum –i mai millor dit– per robar la talla romànica i probablement vendre-la a un col·leccionista privat.  

El tret de sortida d’aquesta hipòtesi la va donar ni més ni menys que Erik el Belga en una entrevista que li vam fer just després de publicar la seva autobiografia: Por amor al arte, las memorias del ladrón más famosos del mundo. El bo d’Erik creia no ja possible, sinó directament probable l’opció de l’incendi provocat: “No és que ho sàpiga, però hi va haver molts casos similars, en què primer es venia la peça i després es deia que l’havien robat, o s’hi declarava un oportú incendi”. Negava haver-hi estat implicat –“Si fos així, t’ho explicaria perquè el delicte ja hauria prescrit”– però admetia haver-se acostat a Andorra abans de l’incendi de Meritxell per interessar-se pel nostre patrimoni artístic: “La temptació la vaig tenir, però resultava molt difícil sortir del país, calien còmplices per fer de transportistes i portar les obres a l’altre costat de la frontera, i no va ser possible trobar-lo”.

L’incendi, provocat?
Sergi Mas sempre ha tingut la mosca rere l’orella respecte del que va passar aquella nit a Meritxell. I sempre ha apuntat a alguna de les bandes de lladres d’art de l’estil de la del Belga. Ell està convençut que la talla no es va consumir pel foc sinó que va ser robada. I ho afirma des del coneixement quasi íntim que en tenia, i perquè va ser un dels primers a arribar al santuari la matinada del 9 de setembre: quan el bisbat va reposar al cambril de la marededeu l’original romànica –en lloc de la gòtica del Roser que s’hi venerava– va ser el qui va reconstruir el dit de la marededeu, fins aleshores apedaçat, i va aprofitar per fer-li una mascareta i treure’n les mides a compàs. D’aquí va sortir una rèplica –la millor de totes, diu– que el Consell li va regalar al bisbe Iglesias i que avui es conserva al col·legi Janer. Doncs bé. Segons Sergi Mas, la talla estava feta en tres parts –la Mare de Déu, el Nen i la trona– unides amb uns claus “enormes, de pam”. No en va quedar ni rastre, d’aquests claus. Ni tampoc de la soca, protegida per tres o quatre capes de pintura. Un indici revelador perquè de la verge gòtica sí que en va quedar el taco socarrimat, i també els escolanets que feien guàrdia al cambril: “Uns, potser els més crèduls, van creure la versió oficial; d’altres, potser els més desconfiats, van pensar que allò no va ser un accident. Què en penso jo? Explico el que vaig veure i només sé que eren temps que corrien pel Pirineu bandes de lladres d’art”.

Canturri, dèiem, ho refutava tot amb tanta convicció com resignació: d’entrada, sostenia que la talla romànica no estava clavada al setial per sis claus sinó tan sols per un de “senzill, normal i corrent, impossible de distingir entre les restes de milers de claus que hi havia al temple”. I insistia en l’alta combustibilitat d’una talla quasi buida per la part posterior –on s’hi ocultava el reconditori de les relíquies– i per sota de les cames.

Els historiadors opinen
Fins aquí, les dues versions. Amb motiu del 50è aniversari d’aquest singular episodi hem demanat a cinc historiadors que hi diguin la seva, i aquestes son les respostes.

Eudald Guillamet també hi era, el 9 de setembre del 1972, a Meritxell. Tenia 20 anyets i exercia d’ajudant de Canturri: “Ens vam passar dies i dies recollint-ne les restes, que després, ja a Patrimoni vam consolidar i classificar. De totes maneres, l’aigua que hi van llençar els bombers ho havia remenat tot molt”. I no en té dubtes: Coincideixo totalment amb la versió de Canturri. De claus de ferro n’hi havia milers: de les calaixeres, de la sagristia, del cambril... A Patrimoni en deuen conservar caixes plenes. D’altra banda, era una soca de pi, vella i buida. Si d’alguna cosa podien no quedar-ne restes, era de la talla romànica: imagina’t un tros de pi en una foguera de Sant Joan!” Tan sols hi va haver dubtes, diu, amb un fragment que semblava provenir de la porteta del reconditori, “però personalment estic convençut que no pertanyia a la talla romànica, perquè les mides no coincidien”. Per contra, sosté, de la talla gòtica en va quedar la soca perquè era més massissa i més gran. Guillamet no concedeix ni el benefici del dubte a la hipòtesi del robatori: “D’una banda, perquè caus en el delicte de destrucció del patrimoni a més de robatori, però és que a més, que algú em digui quants monuments s’han cremat després d’un robatori: imagina’t el que es devien endur de Nôtre Dame”. I conclou per la directa: “Tant de bo fos robada, perquè així en un o altre lloc seria. Però no. Que bonic és crear mites!

En un sentit similar es pronuncia Xavier Llovera: “Em crec Pere Canturri. N’havíem parlat molt i no tinc dubte que el mal estat de la instal·lació elèctrica va ser la causa de l’incendi. Així que sí, crec que la talla romànica, com també els retaules i la Verge de Meritxell de l’altar de Santa Anna –tant o més venerada que la romànica– cremaren i desaparegueren per sempre”. Llovera és taxatiu en l’ordre de les conviccions, però com tots els seus col·legues s’agafa si es posa sentimental a l’opció remota del robatori, més qüestió de fe que de ciència: “Desitjaria que no fos així, i que fos certa la història que ens explica Albert Villaró a Blau de Prússia, o qualsevol altra de similar. Ens donaria la possibilitat remota de tornar-la a veure un dia. En tot cas la imatge ha desaparegut, sí, però això mateix ha creat i consolidat un patrimoni immaterial amb un caràcter clarament identitari”.

Tornar dels llimbs
Val a dir que no seria la primera vegada que una talla suposadament desapareguda retorna contra pronòstic dels llimbs. Recordin el Sant Cristòfol tallat pel mateix Sergi Mas i pel seu amic i col·lega Bonaventura Naudi el 1957, immediatament desaparegut i que el 2003 va aparèixer miraculosament embolicat en un sac a la porta de Patrimoni, a Aixovall...

I com que Llovera l’ha citat, tocava demanar-li a Villaró, que a Blau de Prússia aixeca una versió literària, d’acord, però altament suggeridora: a la novel·la, l’incendi del 1972 és l’efecte col·lateral de l’acció d’un escamot ultranacionalista que pretén robar la talla de la patrona. El que se n’endu és una còpia, i a un preu altíssim, perquè l’original se l’havia venut el 1926 el record de Meritxell a un marxant d’art madrileny que l’acaba venent a un col·leccionista ianqui. La talla romànica, en fi, sobreviu a les col·leccions de la universitat de Pennsilvània a Filadèlfia, i si en volen saber el final hauran de llegir La bíblia andorrana. Això és el que imagina el Villaró novel·lista. L’historiador es confessa desarmat davant la falta de proves: “Tinc la il·lusió que fos robada, infinitament millor que la destrucció pel foc. M’agafo a la idea que algú –que no crec que fos Erik el Belga, perquè ho hauria reconegut– la robés de forma espontània o per encàrrec. Si va ser així, existeix la possibilitat que algun dia reaparegui. Si es va cremar...” El que sí que descarta és, com Guillamet, l’incendi intencionat perquè, argumenta, “s’han robat moltes peces sense necessitat de recórrer a una destrucció similar. Però vaja, tampoc no seria impensable tenint en compte la importància simbòlica que per a Andorra tenia i té Meritxell”.

Susanna Vela completa la nòmina de “crèduls”, com els va batejar Sergi Mas, però hi afegeix un matís interessant, que la hipòtesi del robatori és gairebé fruit de la mala consciència nacional: “Embarcar-se en històries sobre un hipotètic robatori (per part de qui?) crec que respon a la necessitat dels qui ho defensen d’aferrar-se a la creença que la talla no ha pogut desaparèixer presa de les flames i que resta en algun lloc. És certament molt més atractiu i reconfortant que reconèixer que es va cremar a conseqüència de la falta de manteniment de la instal·lació elèctrica, tractant-se, a més, de la imatge de la patrona i protectora de les valls”.

I acabem la ronda amb Quim Valera, l’únic dels historiadors que s’ha decantat no direm que obertament, però sí que amb cert entusiasme, per la hipòtesi alternativa que suggeria Erik el Belga i que postula Sergi Mas: “No descarto en absolut el robatori de la imatge aquella nit fatídica. Ho sustento en la següent premissa: no en va quedar cap rastre, ni de la imatge carbonitzada ni dels elements que la subjectaven, mentre que de la imatge gòtica, sí. Per això em sembla molta casualitat que l’incendi el provoqués el mal manteniment de la instal·lació elèctrica”.