Jordi Troguet evoca la intensa trajectòria de l’històric Mercedes O302, en servei entre el 1963 i el 1994 i que avui espera destí en un solar de l’avinguda de Salou. Feia la línia de la Seu i la nova propietat el reconvertirà en un ‘food truck’. El Govern no el va voler perquè no tenia cotxera on ubicar-lo.

Seixanta anys i un milió de quilòmetres els contemplen des del solar de l’avinguda de Salou on espera pacientment destí des de fa un parell de mesos. No és tan venerable com el Fargo, això és veritat, però va començar a circular per les nostres carreteres el 1965, que no està malament. Va fer sobretot la línia de la Seu, amb un epíleg com a transport escolar, així que és molt possible que si el lector té uns quants anyets i estudiava als 70 i primers 80 a la capital de l’Alt Urgell hi hagi pujat unes quantes vegades. I va acabar els seus dies el 1994. Des d’aleshores feia com la Puerta de Alcalá i es dedicava a ver pasar el tiempo des de les cotxeres de la Hispano Andorrana a Santa Coloma. Fins que amb la fallida de l’empresa el saig la va adjudicar a la nova propietat, la companyia que explota el local Criterium a la capital.

La voluntat és reconvertir-lo en food truck, una forma, diuen, de “donar-li una segona vida”. Però portarà temps, perquè no tenen la intenció que torni a circular i serà per tant un vehicle fix, per contradictori que sembli. En qualsevol cas, la sorpresa va ser gran, diu l’exgerent del Grup Montmantell i penúltim propietari de l’autobús, quan a mitjans agost, quan el van anar a treure del garatge, el motor es va acabar engegant. Els honors els va fer un antic conductor de la companyia que havia treballat amb el Mercedes, i el trajecte va ser breu però simbòlic: de la cotxera a la grua que el va dur al destí actual, en un solar de l’avinguda de Salou de la capital. El tram final també el va fer gloriosament per propi peu. Amb tots els honors.

Aquí s’acaba la vida activa d’un autobús únic entre nosaltres. N’hi ha de més antics, és clar: el Fargo, que data del 1946, i els pocs clípols supervivents, del decenni següent. Però són encara vehicles curts, que no sobrepassaven les 20 places. El Mercedes fa 10 metres i tenia una capacitat de 45 seients. En la seva categoria, és el més antic que es conserva al país. Un respecte. Per això mateix sorprèn l’escàs interès que va suscitar al ministeri de Cultura. Diu Troguet que els el va oferir repetidament i que al final va ser que no perquè no tenien  espai on estacionar-lo. Recordin que aquest mateix Govern pretenia fa un lustre aixecar a Encamp un nou museu de l’automòbil per 11,5 milions, i que a principis d’any encara el considerava “latent, que no descartat”. A final acabarà reconvertit en food truck, que no és el pitjor dels destins possibles.

No estem parlant, ja ho veuen, d’un autobús qualsevol. Diu Alan Ward –l’home que des del primer cop d’ull va identificar el Fargo amb nom i cognoms– que el Mercedes 0302 va ser un model “comú, sí, però molt interessant” que es va fabricar entre el 1965 i el 1974. El nostre, amb placa 6440, va ser el primer dels cinc que va adquirir la Hispano Andorrana. Quan els van jubilar, van acabar els dies a Galícia, Alacant i Astúries: “Era un model per a l’època molt avançat, amb sortides d’aigua i de llum individuals, cosa aleshores gens habitual. I per a sorpresa de tots, després de trenta anys al garatge es conservava en plena forma: el quadre elèctric i les llums funcionaven perfectament, i les instal·lacions pneumàtiques també, les portes obren i tanquen  normalment. I el motor va arrencar no diré que a la primera, però sí de seguida. Si vam decidir de fer el trajecte cap a l’avinguda de Salou en grua va ser per qüestió d’assegurances. Però és clar, després d’haver treballat tant per carretera, i d’haver menjat tanta sal, caldria una revisió integral si es pretengués que tornés a circular. Ah, sí, i els seients són els originals!”

Per les similituds amb el Fargo –quin gran tàndem formarien aquests dos padrins de la nostra xarxa viària– li hem demanat a Claude Benet pel “valor” del Mercedes: “Més enllà de l’econòmic, que en casos com aquest és secundari, ens parla, com el Fargo, de la petita història d’Andorra, d’aquell país que començava a obrir-se a l’exterior. En la meva opinió, caldria protegir-lo, si és que no s’ha fet ja, aprofitant el relatiu bon estat de conservació, i mirar a mitjà i llarg termini: com més anys passin, més interès arqueològic anirà adquirint.”