L'historiador Pau Castell prepara l’edició de les Ordinacions d’Àneu (1424) pel 6`centenari del document, que anirà acompanyat d'una selecció de sentències de Corts en català i anglès.

La segona edició de les Jornades de bruixeria de Sant Julià van arrencar ahir amb una sensacional notícia: coincidint amb el 600 aniversari de les Ordinacions de les Valls d’Àneu, la primera compilació europea on es legisla el delicte de bruixeria, l’historiador Pau Castell prepara amb el ministeri de Cultura una edició del document original acompanyat, atenció, d’una col·lecció de processos de la primera gran cacera, entre el 1471 i el 1473, conservats al fons del Tribunal de Corts de l’Arxiu Nacional. Els documents es transcriuran en el català medieval esquitxat de llatinismes en què van ser originalment escrits i es traduiran també a l’anglès: “És un fons monumental i excepcional, sense parangó no ja al context pirinenc i peninsular, sinó també europeu. Amb la traducció a l’anglès hi tindrà per primera vegada accés la comunitat científica internacional”.

Les Ordinacions de les Valls d’Àneu –on paradoxalment no s’ha conservat cap procés– codifiquen per primera vegada el delicte bruixeria amb el repertori de càrrecs que porta adherits –adoració del diable infanticidis rituals, pedregades– que trobem reflectits com en un mirall en el prop de mig centenar de processos documentats al fons de Corts entre el 1430, com qui diu l’endemà mateix de les Ordinacions, quan va ser processada la nostra primera bruixa, Caterina Yvona, i el 1690, quan Maria Bernarda va tenir el dubtós honor de ser l’última bruixa a desfilar davant del tribunal. 

Entre la dotzena de processos que inclourà aquest volum epifànic hi ha el de la pobra Joana Call d’Engordany, àlies la Sucarranya: era el 1471, i a la reglamentària acusació d’haver enverinat uns veïns va afegir la confessió d’haver-li besat el cul al dimoni “fent-li homenatge i renegant de Nostre Senyor”. Va ser esquarterada de viu en viu, tal com l’escrivà de torn va deixar dit en la truculenta vinyeta que tenen aquí dalt i que figura a l’última pàgina d’un procés d’altra banda extraordinari perquè inclou l’inventari de béns de la víctima i les deixes testamentàries a què va destinar el patrimoni resultant després de cobrir les despeses del judici, aix, i de l’execució (exactament, dotze sous ous i onze diners). Doncs bé, el que en quedava ho va deixar al seu germà i encara va tenir esma, en fi, d’encomanar al mossèn que digués una col·lecció de misses per la salvació de la seva ànima.


És cert que el destí de la pobra Sucarranya és especialment brutal, i que no coneixem cap altra bruixa que fos condemnada a morir esquarterada. “Que sigui penjada en alta forca fins que l’ànima se li separi del cos”, diu gràficament una sentència. La forca era com bé sap Robert Pastor el destí més habitual de les bruixes condemnades a la pena capital –mig centenar de les prop de 160 que s’han documentat entre els segles XV, XVI i XVII– tot i que també n’hi ha que van anar a espetegar a la foguera, que era d’altra banda el càstig que estipulaven les Ordinacions per al delicte de bruixeria. I existia una jerarquia fins i tot en aquest moment dramàtic: la forca era, sosté Castell, menys infamant que la foguera, i el pitjor de tot era l’esquarterament. Però potser no menys cruel; pensin que la forca medieval causava la mort per escanyament, i que la mort podia trigar entre deu i quinze minuts a sobrevenir. [Excurs no apte per a aprensius: no va ser fins al segle XVIII que la forca es va humanitzar, incloent-hi una trampilla per on es deixava caure de cop el reu, que moria desnucat]. 

Bruixes i feminisme
Tot això i més ho explicarà amb pèls  i senyals al volum ara en preparació. Castell, probablement qui millor coneix la vida i mort de les fetilleres pirinenques i ànima del portal Terra de bruixes, va tenir un moment per reflexionar sobre la reivindicació que un cert feminisme ha fet del fenomen de la bruixeria. Ja saben: “Nosaltres som les netes de les que no vau poder cremar”. Hi posa sentit comú i no s’hi amoïna gaire: “La bruixa forma part de la cultura pop occidental de l’últim segle i mig. És un  fenomen molt plàstic que facilita que qualsevol el reivindiqui com a propi i se l’apropiï. Al segle XIX ho va fer el nacionalisme –pensa en Michelet, en els germans Grimm– que veia en les bruixes dones sàvies portadores de coneixements ancestrals de les nacions europees. Cada època utilitza aquest fenomen en benefici propi i el feminisme també ho ha fet per plantejar reivindicacions d’altra banda legítimes i necessàries. Una altra cosa és que no tingui res a veure amb la realitat històrica de la bruixa.”