Està buida des del tràgic destí dels seus tres últims habitants: la matinada de l’1 d’agost del 1943, Pere Areny va disparar a boca de canó un tret al seu germà, Antoni, que en aquells moments dormia. Li va causar, és clar, la mort. Pere va ser condemnat pel Tribunal de Corts a la pena capital, i afusellat el 18 d’octubre d’aquell any al cementiri de la capital. La germana, Àngela, va ser immediatament internada en un sanatori de Barcelona, on va morir el 1980, i el cas és cèlebre perquè Pere va ser l’últim reu condemnat a mort –i executat– en terra andorrana. Si ho recordem avui és perquè Pere, Anton i Àngela no van tenir descendents, cal Gastó ha estat –com dèiem– buida des del 1943, no s’hi havia fet cap remodelació des de llavors i es conserva exactament com era a l’època. El ministeri de Cultura l’acaba d’incloure a l’inventari general de Patrimoni, i el Govern en va aprovar ahir una subvenció de 80.000 euros per a la segona fase del projecte de rehabilitació (72.000 euros) i la restauració dels béns mobles (6.300). A banda de l’episodi luctuós del 1943 –que Jorge Cebrián relata al documental Pena capital– cal Gastó és amb cal Ribot un dels exemplars d’arquitectura vernacular més antics que es conserven: les primeres referències documentals són del segle XIV, es va reformar i ampliar al segle XVIII, i el 1828 s’hi va afegir la balconada de pedra coberta que li confereix el característic aspecte actual.
