Patrimoni traslladarà al santuari vell la campana que avui s’exposa al Museu Postal, que data del segle XII i que és la més antiga que es conserva.
La data ja està decidida: serà el 8 de setembre, coincidint amb la festivitat de la patrona. Més oportú, impossible. Així ho ha confirmat la ministra de Cultura, Sílvia Riva, que es va prendre com una qüestió quasi personal el retorn de la campana del santuari vell de Meritxell avui custodiada al Museu Postal –té cert protagonisme, d’altra banda perfectament prescindible, a l’audiovisual amb què arrenca la visita– i que ara fa un any els consellers generals de Canillo van demanar que fos restituïda a casa seva. Atenció, perquè estem parlant de la que amb tota probabilitat és la campana més antiga que es conserva al país. Ho sosté l’etnòleg Robert Lizarte, que està enllestint el catàleg raonat de les campanes andosines: “Datar-la de forma fefaent és impossible perquè no se n’ha conservat documentació, però possiblement sigui del segle XIII, com a molt tard principis del XIV, en un moment de transició del medieval al gòtic. I només això ja la converteix en un exemplar únic”.
Val a dir que Lizarte va actuar com a catalitzador d’aquesta aventura: l’etnòloga Laura de Castellet va proposar-li una biografia inèdita a la campana que avui s’exposa a Meritxell Memòria –suggeria que l’havia fos Joan de la Tor, campaner de la Seu, i per Arnau Fabre, ferrer de Canillo, en algun moment a finals del segle XIII. Va resultar que no, com va demostrar Lizarte, però Castellet va llançar l’alarma pel parador de la segona campana que apareix a l’espadanya del santuari en les fotos antigues del santuari. La donava per perduda fins que Lizarte va lligar de nou caps: i si era la que s’exposa al Postal?
Va ser que sí. Es tracta, diu, d’un raríssim exemplar que fa 62 centímetres de diàmetre, fosa en bronze i de tipus esquilona, senzilla, estilitzada i que recorda vagament les esquelles que es pengen al coll del bestiar. N’ha identificat fins i tot el fonedor, que va tenir el detall de deixar-hi la firma: a l’ametlla que envolta el segell –una campana coronada per la flor de lis– hi va gravar “DeVs me (...) it”, que Lizarte interpreta imaginativament com un “Despuic me fecit”. Probablement, un mestre fonedor d’origen català o occità.
La campana es traslladarà al santuari vell i tornarà a fer parella, com s’ha dit, amb la que ja s’hi exposa. S’ha descartat cosir-li l’esquerda que es va produir la matinada del 8 de setembre del 1972, quan l’incendi que va arrasar Meritxell la va fer caure de l’espadanya –és la que apareix a l’esquerra en les fotografies de Peig, caiguda al sòcol. Tècnicament és factible –pensin en la de Sant Jaume dels Cortals– però es tracta d’un exemplar tan antic que s’ha considerat més adequat conservar-la tal com va quedar. L’alternativa és encarregar-ne sengles rèpliques per tornar-les a penjar a l’espadanya del santuari vell.
Una altra cosa és on. La decisió final dependrà de Patrimoni, però Lizarte recomana col·locar-les totes dues en una vitrina, en unes condicions de seguretat mínimes per prevenir qualsevol acte vandàlic. Mai no ha passat res, però tampoc no sembla recomanable que una peça del segle XII (o del XIV, que és de quan data la germana bessona) estigui a l’abast de la mà de qualsevol visitant. També recomana conservar els tirants deformats per la calor, que potser no resulten gaire estètics però que constitueixen el testimoni en bronze de la catàstrofe del 1972.
No es tracta, conclou, d’una dèria personal: la campana viatgera de Meritxell és la més antiga de les que tenim, un exemplar únic de transició al gòtic, i una de les cinc entre el centenar de campanes que ens han arribat anteriors al segle XIV –les altres són la de Sant Miquel de Prats, la de Sant Romà d’Auvinyà i la de Sant Joan d’Aixàs, a banda de la bessona de Meritxell. En certifica l’excepcionalitat Galdric Santana, professor a la Politècnica de Catalunya, constructor d’instruments i encarregat de dissenyar les campanes de la Sagrada Família.
Així que per Meritxell. Potser llavors està més avançat el projecte de declarar Béns d’interès cultural totes les campanes anteriors al segle XIX. Que tinguin la màxima protecció. Lizarte ho ha proposat i sembla que el ministeri li ha pres la paraula.
