Mira que havia sigut fins aleshores una conferència no ja interessant, sinó per moments brillant, la que impartia ahir al vespre a l’auditori de MoraBanc i en la clausura de les XV Activitats d’Humanitats el periodista Antoni Bassas, que no és que sigui un Larry King però que és el més semblant a un anchor man que ha produït la Corpo i mitjans afins en l’últim quart de segle. Amb el permís de Puyal i de Terribas, és clar. Sota el suculent títol de Notícies, veritat i mentida havia anat orientant l’auditori en el procel·lós oceà de les fake news, que fins fa quatre dies anomenàvem sense manies desinformació o simplement, manipulació. Fenomen que ve de lluny i que en absolut és definitori dels nostres dies. Per resumir-ho en les paraules de Bassas: destruir la reputació de l’adversari a través de la mentida, un verí que s’escampa amb molta més facilitat que la veritat i al qual tots estem exposats. El que fa la nostra època diferent de les anteriors és que els periodistes han perdut –hem perdut, vaja– el monopoli de l’emissió d’informació que premsa, ràdio i televisió havien exercit l’últim segle. Avui només cal tenir un mòbil per estar en disposició d’escampar un missatge a potencialment milions de destinataris. Sigui veritat o no. 

Però, què és la veritat? Bassas ho va explicar amb una analogia molt pedagògica: igual que la forma més aproximada de definir la salut és en termes negatius (l’absència de malaltia: quan estem malalts és quan més conscients som del que significa estar sa) la veritat acostumem a percebre-la millor quan ens topem amb la mentida. I aquí va recórrer a la transitada però molt eficaç metàfora de l’aigua: quan obrim una aixeta esperem que en ragi aigua potable, i quan obrim un diari, que en ragi informació verídica. En cas d’inundació, paradoxalment, el que més escasseja és d’altra banda l’aigua potable. Igual que en el guirigall comunicatiu actual el que més costa detectar és la informació potable. Veraç.

Deixant de banda els casos obvis dels governs autoritaris que operen de forma expeditiva, restringint o directament prohibint la llibertat d’informació –pensin en la Rússia de Putin i en la Xina de Xi Jinping– Bassas va recórrer al cas flagrant de Trump i els fets alternatius, i és aquí on se li va veure el llautó i va estar a punt de llençar a les escombraries la dissertació prèvia: com qui no vol la cosa, va aprofitar per posar al mateix sac una desafortunadíssima intervenció en què l’aleshores ministre d’Exteriors espanyol a la BBC posava en dubte les imatges de les càrregues policials de l’1-O. No deixa de ser ben pintoresc en un home que ha fet carrera a l’ombra de TV3 i Catalunya Ràdio, dues fàbriques de fake news a la catalana, des de l’“Espanya ens roba” al miler de ferits, la repressió espanyola, l’exili de la tropa de Puigdemont, les crides de la mateixa Terribas a la insurrecció i anar fent. El que es diu veure la palla a l’ull de l’altre. 

Però això no invalida el diagnòstic de fons, sinó que la certifica: la mentida destrueix la confiança dels ciutadans i és el primer pas cap a la violència i la guerra, va venir a dir. I la mentida arrasa perquè apel·la directament a les emocions. Bassas va aportar també l’antídot: “Creuar de tant en tant la frontera, procurar-te una dieta informativa variada per crear-te un criteri propi, no limitar-te a informar-te exclusivament a través de TV3 o del diari Ara”. Aquí sí que va tenir un bon rampell, cal reconèixer-ho. Amb un consell final: “Quan un polític, un periodista o un mitjà treu sistemàticament el pitjor de tu, és molt probable que t’estigui mentint”. Per això mateix a casa fa anys que no veiem TV3. I una cita d’autoritat: entre una premsa sense govern i un govern sense premsa, escull sempre el primer, perque el segon és camí abonat a la dictadura. Paraula de Jefferson. Thomas Jefferson.