La Trenca estrena un prometedor cicle de literaura de viatges, dirigit per Albert Padrol i amb un cartell majúscul.

No han somiat mai a tancar la paradeta, dir adeu a tot això –que us bombin o AtPC, com diu el meu amic Txema– i marxar a l’altra punta del planeta? Doncs això és el que va fer Bruce Chatwin a mitjans anys 70, quan va deixar una sòlida carrera al Sunday Times Magazine i es va plantar a la Patagònia. L’excusa era trobar el rastre de la pell de brontosaure que un vell mariner gal·lès li havia regalat a la seva àvia i que constituïa un dels elements centrals de la mitologia familiar. El resultat va ser A la Patagonia, que no direm que sigui el llibre fundacional de la literatura de viatges però que constitueix un dels cims insuperats del gènere, com a mínim a la segona meitat del segle XX i amb el permís, és clar, de Jan Morris i Patrick Leigh Fermor. A la Patagonia ho té tot: misteri i emoció, aventura i erudició, sorpresa i èpica, drama i poesia. Literatura en estat pur a la qual el gènere “de viatge” li queda òbviament petit.

Això era el 1977. Després se n’ha escrit molta, de suposada literatura de viatges. Però no ens confonguem: agafar un vol i plantar-te quinze dies a l’Índia, tornar-ne amb una col·lecció de records més o menys exòtics i posar-los per escrit no et converteix en escriptor de viatges. I consti que ho diu Albert Padrol, que a banda de fundador de la barcelonina llibreria Altaïr, que era on començaven tots els viatges abans de Google, i d’ànima del cicle Geografies exerceix com a amfitrió de El sentit del viatge, el molt prometedor cicle que La Trenca s’ha tret de la màniga i que en aquesta primera edició portarà a la capital tres dels noms de referència del gènere a Espanya: Patricia Almarcegui, amb Cuadernos perdidos del Japón (31 de gener); María Belmonte (En tierra de Dioniso, 28 de febrer), i Ana María Briongos (Un invierno en Kandahar, 20 de març). Un cicle que neix amb vocació de continuïtat, diu la llibretera Haydée Vila, i que pretén erigir-se en un particular club de lectura, perquè aquí seran els autors els que exerciran com a mestres de cerimònies i no sé vostès, però jo em moro de ganes de veure i escoltar l’autora d’obres exquisides com Peregrinos de la belleza, Viajeros por Italia y Grecia i Los senderos del mar. 

Però havíem deixat Padrol divagant sobre què és i què no és la literatura de viatge. A dalt de tot del seu cànon hi figura el suís Nicolas Bouvier, autor de culte i de qui molt probablement sentiran a parlar per primera vegada i comencem bé, perquè es tracta precisament d’això, de fer noves descobertes: “Cap altre escriptor m’ha commogut com ell.” I això que entre els seus noms de capçalera hi ha gegants com Norman Lewis i la mateixa Jan Morris. Perquè si una cosa té clara és que la proliferació de llibres suposadament de viatge que ha acompanyat la popularització i la massificació dels vols transoceànics ha comportat la “devaluació” tant del viatge en si com del gènere: “Aquella aventura personal en què consistia el viatge, el sentit profund d’anar-te’n a centenar o a milers de quilòmetres de casa, ha dimitit davant de l’afany contemporani de col·leccionar destinacions i explicar-ho per escrit. Que és molt legítim i que pot ser, atenció, interessantíssim, però que té poc a veure amb la literatura”. 

Sona potser pelet esnob, pelet classista fins i tot. Però provin amb Chatwin, provin amb Morris, provin fins i tot amb Leguineche, i veuran la diferència. Tots sabem escriure i tots hem viatjat per aquí i per allà. Però molt pocs escriuen literatura de viatges. Ells sí.