Si l’assassí sempre torna al lloc del crim és comprensible que una artista vulgui tornar al lloc del seu primer gran èxit i després d’haver aconseguit la consagració, el reconeixement.

Perquè Alba Sarraute és una artista pròxima al gran Jango Edwards que sap connectar molt bé amb el públic, per la seva versatilitat (clown, actriu, intèrpret musical i acròbata) i per la facilitat amb què representa tot tipus de registres, cosa que li permet passar de Desdèmona a La Diva i de la Fira de Tàrrega o de l’Off Avignon a la Villarroel. 

Tot això va contribuir, sens dubte,  que obtingués el Premi Nacional de Cultura de Catalunya de l’any 2023 juntament amb la traductora Dolors Udina, el pintor Joan Pere Viladecans i el cantant Joan Manuel Serrat. I Andorra, és casa seva. 

El 2009 va aconseguir el primer premi en aquest mateix festival de pallasses amb Mirando a Yukali. Ahir en una adaptació del famós roda al món i torna al Born va representar, després de 15 anys sense fer-ho, una reinterpretació d’aquell muntatge amb Yukali. De fet, la base és la mateixa però guanya protagonisme la improvisació per intentar jugar més amb els espectadors ja des del primer moment i un vestuari molt més llampant. 

El que podria ser concebut com una obra de textos de la infància porta missatges, sobre temes de plena actualitat, com ara el canvi climàtic i la desforestació. Sarraute arrossega lligades als peus unes branques que representen la desforestació de la selva amazònica, on segons ella “els indis viuen amb el pes social i la por al fracàs, la pèrdua de la innocència i la llibertat. La por a la mort, el dubte de la mort, el dubte d’un mateix, de l’espècie humana. La recerca de la virginitat orgànica i l’acceptació de l’evolució mateixa.”

Aquest Yukali és un espectacle madur que, com la majoria, necessitava un temps i bolos. D’aquest se n’han fet molts i la pausa li ha anat de meravella per oscil·lar més del circ al cafè-teatre o, en definició de la mateixa Sarraute, com una “variété tragicòmica oberta a l’esperança.”

Sarraute va arribar a l’escenari pel mateix lloc que ho feia el públic, amb ulleres de bussejar, peus d’anec, un casc i tocant el saxo. Tota una declaració d’intencions. I com a carta de presentació: “estic sola, em fa vergonya compartir el meu plor. Ploro perquè hi ha guerres i ens hem de defensar contra els poderosos”, un missatge mol adient en els temps actuals de guerres i  conflictes.

Amb l’acompanyament musical, fins i tot d’un tema reggae, l’artista va explicar que “no hi res de segur en aquest món” i que l’envolta aquesta sensació de soledat i amb conseqüència de tristesa..

La clau passa per fugir a les muntanyes, per fugir a la recerca d’un paradís. Que no és precisament un paradís perdut com en el poema èpic de John Milton. Per Alba Sarraute, el paradís perdut és Yukali.