Sortien a subhasta trenta-tres obres de la col·lecció de Dolors Menardía, amb lots interessantíssims com un carbonet de Picasso, una gitana de Nonell i un retrat de Sorolla. Al final només se n'han adjudicat tres, un Canals, un Créixens i un Suazo, que havien sortit a licitació amb reserva a taula. En l’hora escassa que s'ha allargat la vetllada no es va aixecar cap mà. Ni una.

Hi havia certa expectació al voltant de la subhasta que el galerista Carlos Teixidó havia organitzat a l’edifici Diamant de la capital. S’hi licitaven una trentena llarga de peces de la col·lecció de Dolors Menardía, la major part del XIX català i amb lots francament interessants: només han de pensar en el carbonet de Picasso, Retrat de la meva germana Lola, amb uns mòdics 61.000 euros de preu de sortida. No direm que sigui una quantitat a l’abast de totes les butxaques, perquè no ho és ni remotament, però si algú havia somiat alguna vegada a tenir un Picasso al menjador, poques oportunitats com aquesta se li tornaran a oferir a la vida. 

El cas és que no es va rematar ni el Picasso. De fet, no és que no es rematés, és que no hi va haver cap dita. Ni una. Ni amb el retrat de Lola ni amb cap altre dels lots a subhasta. És cert que se’n van adjudicar tres: un dibuix de Ricard Canals (8.400 euros), un oli de Pere Créixens (1.500) i retrat de dona de Mallol Suazo (15.000). Tots tres van sortir a licitació amb reserva a taula. És a dir, que el comprador s’havia reservat prèviament l’obra al preu de sortida i  si algú a la sala s’hi hagués interessat hauria d’haver fet una primera dita de 100 euros. No n’hi va haver, ja s’ha dit, així que tots tres lots es van resoldre amb el mateix expedient: “8.400 a la una, 8.400 a les dues... Adjudicat”. La resta de les obres a subhasta, trenta comptades, es van acabar retirant.

Sembla evident que dir-ne èxit, d’una subhasta en què no hi va haver ni una sola dita, seria tergiversar molt la realitat. Però, podem parlar de fracàs? A veure: hi van assistir una vintena de persones, cal suposar que la majoria amb cert interès en la matèria. Les dites eren a mà alçada, cosa que podria haver inhibit algun hipotètic comprador, i l’horari, a les 18 tocades, no era probablement el més idoni. Carlos Teixidó, nerviós en els prolegòmens de la vetllada (era la primera subhasta que organitzava des que fa un parell de temporades va obrir la galeria, i feia tres lustres, l’última va ser a la Riberaygua, que no se’n convocava cap de comercial) no feia volar coloms però s’agafava als tres lots que estaven venuts abans i tot de començar, i a les desenes de persones que els últims quinze dies havien anat desfilant per la galeria per contemplar les obres. No era un mal auguri.

A l’hora de la veritat, però, això ha estat tot. Decebut? “En absolut. És la primera vegada, no hi ha l’hàbit i em consta que hi ha col·leccionistes interessats en algunes de les peces, d’un primeríssim nivell totes ells i algunes, realment excepcionals. Una subhasta comença molt abans del dia de la licitació, i acaba molt després. És habitual que un client opti per la reserva i en lloc de licitar in situ i en públic vingui l’endemà o dies després per gestionar l’obra en privat, lluny de mirades curioses. El col·leccionista té les seves manies, ho sé perfectament perquè soc un d’ells, i s’han de respectar”.

Teixidó intueix que el carbonet de Picasso acabarà volant. Una altra cosa són les altres peces estrella de la part de la col·lecció Menardía que sortia ahir a subhasta: assenyaladament, la gitana canònica de Nonell, una joieta de mitjà format (68 per 54 centímetres) i preu  de sortida extrallarg: 400.000 euros. També L’amic Agrasot, un petit oli de Fortuny amb preu a l’alçada de l’autor, 180.000 euros, per no parlar d’un retrat format per Sorolla (180.000), un paisatge de Meifrén (54.000), el Retrat de Florenci Veciana, de Togores (69.700, que no deixa de ser un preu ben capritxós), i un paisatge de l’etapa tarragonina de Mir (150.000). 

Futur incert
Teixidó no abaixa els braços i diu (amb la boca petita) que molt probablement hi tornarà, tot i que la d’ahir no deixava de ser una proposta “extraordinària”, que el seu mercat natural és l’assessorament, i la seva especialitat, l’art contemporani. Però una mica més de xup-xup, una mica més d’interès per un espectacle –una subhasta ho és– que no vèiem per aquí des de fa dos decennis, hauria sigut més encoratjador. De vegades sembla com si tinguéssim el cul pelat de veure Picassos, Nonells, Fortunys i Sorollas. Durant aquests quinze dies els hem tingut com qui diu al costat de casa i, en fi, amb l’escàs entusiasme que hi hem mostrat –o que no s’ha sabut generar– ens arrisquem que passin quinze anys més abans que algú es torni a arriscar a organitzar una subhasta d’art.