¿Els diu res María de los Remedios? Sí, home, la copla d’Antonio Molina: “Negritos, sus ojos negros/ tan negros como el olvido./ María de los remedios/ me estás quitando el sentido...” Doncs aquesta és precisament la cançó que María Herranz, de Vallejera de Río Frío (Salamanca) -això és nom per a un poble!- li va dedicar a un tal Guillermo Sánchez, “mi novio, con mucho cariño”. Devia ser als anys 50, a l’època daurada d’El concierto de los radiooyentes -ja saben: Lidia Merino, Carmen del Monte i anar fent- i la dedicatòria s’ha conservat manuscrita, probablement pel tècnic que l’havia de punxar, a la caràtula que tenen aquí al costat -la de baix, a mà esquerra- entre els miler i milers de discos de Radio Andorra que l’Arxiu Nacional cataloga des de fa dos cursos: entre 180.000 i 190.000, com per posar-se a comptar-los.

Mig miler de discos d’entre aquest oceà de pissarra, vinil i acetat es va començar a digitalitzar ara fa un any -els ho avançavem dijous- i des d’aquesta setmana es poden escoltar a la sala de consulta de l’Arxiu. Enric Giné, l’enginyer de so català que ha escoltat (i auscultat) un a un tots els discos d’aquesta primera entrega en va fer ahir la presentació al públic a la Biblioteca Nacional amb motiu del Dia mundial del patrimoni audiovisual. De seguida tornarem amb Giné, però acabem abans amb aquestes petites pastilles per viatjar en el temps que són les dedicatòries que s’han conservat en algunes caràtules.

N’hi ha unes poques desenes i constitueixen un monument a la sentimentalitat de la postguerra. És a dir, a la raó de ser de Radio Andorra, que va convertir el disc dedicat en una fórmula d’èxit estratosfèric, avui inimaginable: Lidia Merino recordava anys enrere nits maratonianes en què, coincidint amb festivitats assenyalades com el Dia del Pare, el programa es podia allargar fins a dotze hores seguides amb tirallongues interminables de dedicatòries. Eren els anys de l’emigració massiva de treballadors espanyols a França i sobretot Alemanya, i Radio Andorra els oferia una forma fàcil, barata i emotiva de mantenir un contacte ni que fos hertzià. La de María de los Remedios va ser amb tota seguretat una d’aquestes discos dedicatòries; però n’hi ha més, i totes tenyides del mateix to entre ingenu i sentimental, i que precisament per això encara avui és capaç de tocar alguna fibra, allà dintre: “Para Teresina Sierra, de Andorra, de un amigo recordàndola”, va deixar algú escrit a la caràtula de Llévame; “Para Montserrat Alís de parte de la familia Matheu de Emcamp, felicitándola”, diu una altra. I l’última: “Pour Michelle Pousse, à Toulouse, 16eme aniversaire”; és l’única de la qual sabem la data: 12 de gener del 1956.

També en streaming

Emocionnat, ¿oi? Aquest de les dedicatòries és, de fet, un dels etectes col·alterals del projecte de catalogació, restauració i digitalització de la discoteca de Radio Andorra. El caramelet de tot plegat és l’última fase: la digitalització. I sobretot, diu Tasso, que els discos així tractats no es quedin en un racó de l’Arxiu a la disposició tan sols dels historiadors, sinó que tinguin la màxima difusió possible: el futur Museu de Radio Andorra, d’una banda, i l’accès en streaming, de l’altra, seran dues de les formes -augura- de donar satisfacció en aquest noble objectiu. A la cançó estricta l’acompanyarà el que en diu les metadades -número de catàleg, matriu, data d’enregistrament, simbologia i fotografia- “per contextualitzar i explicar l’arxiu sonor”.

De moment n’hi ha mig miler, i a principis de novembre s’hi posarà amb la segona tongada, una quantitat similar que estarà disponible d’aquí a un any. El gros d’aquestes dues primeres entregues procedeix de la col·lecció 15.000 discos de pedra datats entre els anys 20 i mitjans dels 50, quan el vinil va arraconar la pedra -en realitat, resina, diu Giné. Una col·lecció d’enorme interès, continua, precisament `per la diversitat: “Hi ha absolutament de tot: grans orquestres americanes, opereta francesa, csarsuela i copla espanyola i música clàssica però, en canvi, molt poca cosa catalana”. Als discos de pedra s’han afegit en aquesta primera fase una seixantena d’acetat, bàsicament falques publictàries dels anys 50 enregistrades als mateixos estudis. De moment no hi ha aparegut la celebèrrima sintonia -“Aquí Radio Andorra, emisora del Principado de Andorra”- però no descarta el miracle. L’any que els ho expliquem.