Tornarem a la Biennal de Venècia, sí. Però no serà a la 61a edició, que tindrà lloc entre el 9 de maig i el 22 de novembre del 2026, que era el calendari amb què el ministeri havia treballat fins ara, sinó a la següent, a la del 2028. Com a mínim, aquest és l’objectiu de Cultura, segons el director del departament, Joan-Marc Joval. Aquesta és la principal novetat pel que fa a la Biennal, la mare de totes les fires que es fan i es desfan a l’univers. Així que en el millor dels casos, quan tornem a Venècia farà nou anys, nou, des de l’última vegada que hi vam posar els peus: va ser el 2019 amb Philippe Shangti i amb polèmica inclosa, recordin que, segons va denunciar Ahmed Keshta, des del mateix ministeri se’l  va convidar a renunciar-hi amb el compromís que ell seria l’artista escollit per a l’edició del 2021. Amb la mala fortuna que aquell any no hi va haver Biennal per culpa de la Covid, i al següent el ministeri hi va renunciar. I fins ara.

L’escull principal per a l’Operació Venècia és l’econòmic, admet Joval. Cada cicle es cruspia mig milió d’euros –dividits en dos cursos, això sí–. Una quantitat inassumible. I la fórmula màgica per retallar despesa ha sigut buscar company de pis. El preferit és San Marino, amb qui Cultura manté estretes relacions des que el 2023 va participar com a país convidat a la biennal L’AndArt. L’acord polític és total, diu Joval, i ara falten per concretar els serrells tècnics, que són els que han endarrerit en última instància el retorn a Venècia: cal anar més enllà de compartir pavelló, despeses i logística, i preparar un projecte conjunt? En aquest cas, amb comissari conjunt? Un comissari per a cada país? Individual? Col·lectiva?

Això, per començar. Però el més complex no serà amb tota seguretat això, sinó el format si, com és previsible –i ens atreviríem a dir que desitjable– cada país va per lliure i l’aventura funciona com una mena de coworking artístic. Fins a l’edició del 2017 l’elecció dels artistes del pavelló andosí s’havia efectuat a través d’un concurs obert. La fórmula es va estrenar amb èxit a la primera edició, la del 2011, en què van concórrer 32 projectes. A la del 2019 tan sols s’hi van presentar dos (Shangti i Martín Blanco) i mig (Keshta), i vist el creixent i alarmant desinterès que generava la cita veneciana el ministeri va optar per un canvi radical de format, reforçant el paper del comissari i donant-li carta blanca per elegir directament l’artista, com es fa a la majoria dels països del nostre entorn. No hi va haver ocasió d’estrenar-lo perquè va venir la pandèmia i, com s’ha dit, ja no hem tornat a Venècia.

Doncs en aquest aspecte hem tornat al punt de partida i, segons Joval, totes les opcions estan sobre la taula: des d’un comissari independent i extern que seleccioni directament l’artista del nostre pavelló fins a un co-comissariat integrat per un curador local, amb una bona perspectiva del que es cou artísticament al país, i un altre de perfil professional, bon coneixedor del circuit internacional, amb agenda i contactes entre galeristes, institucions, comissaris i crítica, i capaç d’exercir d’obrellaunes i de situar el pavelló andorrà al mapa. S’han previst també figures intermèdies, com una comissió mixta formada amb artistes que ja hagin participat a la Biennal. Una fórmula molt similar a la que es va assajar a l’edició del 2017, amb Míriam Ambatlle com a comissària principal i Javier Balmaseda –veterà de Venècia, s’hi va plantar el 2013 amb els cèlebres cavalls dissecats– com a comissari adjunt.

Aquesta és exactament la situació: tornarem a Venècia, probablement al 2028, i en qualsevol cas compartint aventura amb un petit estat que tot fa pensar que serà San Marino. Així h va decidir el ministeri després d’un seguit de reunions que el 2022 va mantenir amb artistes, curadors i comissaris amb passat venecià per testar l’interès del sector per tornar a Venècia. Tot i que segons Joval no hi va haver unanimitat la decisió final va ser que sí. Han passat tres anys i el cert és que no s’ha avançat gaire. Els més optimistes veuran legítimament el vas mig ple, però el cert és que en el millor dels casos no anirem a la Biennal fins al 2028. Nou anys després de Shangti. Cervantes, que té una dita per a tot, va pensar fins i tot en nosaltres i en la Biennal i ho va deixar escrit al Quixot: “¡Cuán largo me lo fiáis, amigo Sancho!”