Pensin que fins ahir podia exhibir al meu carnet de fan haver-li sentit cantar en directe Give a Little Bit a Roger Hodgson; Mediterráneo a Serrat; Calle melancolía a Sabina i, és clar, Blowing in the Wind al diví Bob. Tot això, només a Andorra. Doncs des d’ahir ja puc –ja podem– afegir una fita més al currículum. I quina una: Aquarela, aquesta obra mestra de la bossa nova i himne universal del bon rollo tocat d’una suau, discreta, reconfortant melangia amb què Toquinho es va enfilar el 1983 als hit parade de mig món. Encara hi continua, perquè és una d’aquestes peces que qualsevol públic de qualsevol latitud és capaç com a mínim de taral·lejar perquè la sent pròpia.
Aquarela és patrimoni de la humanitat. La va cantar Antonio Pecci, aka Toquinho, al final del concert d’anit al Prat del Roure escaldenc, i amb l’acompanyament de Camilla Faustino, que potser no és l’extraterrestre que ell sospita que s’oculta sota la seva elegant, gens exuberant presència, però que gasta una veu portentosa. Després van venir els bisos monumentals, Tristeza i Felicidade, el millor de tot, segons el meu amic Facu, i que el públic, fins aleshores generós a l’hora d’aplaudir però inusualment circumspecte, va celebrar a peu dret ja fins al final. 
Camilla es va incorporar a Toquinho i a Dudu Penz (al baix) i a Mauro Martins (bateria) cap a la meitat de la vetllada, amb Vai tu vida. De seguida se’ns va posar a tots a la butxaca, començant pel mateix Antonio –el va definir com “ese monumento brasilero”–, amb una ocurrència pelet demagògica: una versió en català de Paraules d’amor, amb tot el seu excés de mel ensucrada. Va funcionar, perquè al públic li va encantar. És clar que ja venia estovat per la simpàtica loquacitat de Toquinho, amb aquesta veu i aquesta forma d’encadenar i encavalcar paraules que recorda vagament (i sorprenentment) a la de mossèn Ramon de Canillo. Hi ha artistes que no és que siguin orcs i no es dignin a dirigir la paraula a l’espectador, és que ni se’ls miren. Recordin una altra vegada Bob Dylan, que es va passar quasi tot el concert donant-nos l’esquena. És clar que no li van donar el Nobel a la simpatia. En fi, que Toquinho és tot el contrari, i es pren tot el temps del món a introduir tots i cadascun dels temes que interpreta. Així és com ens va explicar com li va robar, diu, la lletra de Tarde em Itapuá al gran Vinicius, i se la va tornar al cap de dos dies convertida en cançó. O que Samba para Vinicius va ser una suggeriment del pare de la Garota quan li va presentar una melodia nova de trinca: “Proposa als millors poetes que m’escriguin un homenatge amb aquesta música”. L’escollit va ser Chico Buarte. De qui, per cert, va versionar O que sera, un altre monument de la bossa nova i que va donar peu a una interessantíssima digressió: “És la cançó que m’hauria agradat escriure”. Ho diu Miguel d’Ors, mestre: “Mis mejores versos los han escrito siempre otros poetas”. 
En fi, que també va recordar Joal Gilberto, el pare de la bossa nova, amb Chega de saudade i Baden Powell (Canto de Osannha), ens va deixar estupefactes amb Bachianinha núm 1. Per resumir: Toquinho, un tros de guitarrista, un formidable compositor i un ocasional però grandíssim lletrista: “Vamos todos/ Numa linda passarela/ De uma aquarela que, um dia, enfim/ Descolorirá.”